(Toro ?, Lleó, Castella, 1403 – Saragossa, Aragó, 19 octubre 1439)
Marquesa de Villena. Germana del rei Joan II de Catalunya. Es casà (1420) amb l’infant Enric d’Aragó, germà d’Alfons IV de Catalunya, i secundà la seva política de domini del regne castellà.
Empresonat el seu marit per Joan II (1422), es refugià a València fins que fou alliberat (1425); s’hi reuní el 1433 a Portugal, on aquest s’havia refugiat.
Morí de part, i està enterrada al monestir de Poblet.
(Tarragona, 9 març 1868 – Madrid, 15 gener 1915)
Escriptor. Establert a Madrid, fou col·laborador assidu del “Madrid Cómico”.
Escriví poesies i obres teatrals en castellà, així com traduccions.
(Barcelona, 1844 – segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Amplià estudis a Madrid.
Fou retratista. Conreà també els temes històrics i de gènere.
(Jóc, Conflent, 1929 – Vinçà, Conflent, 1 octubre 1988)
Metge i poeta. Doctorat en medicina a Montpeller el 1957, des d’aquell any exercí a Vinçà. El 1955 creà el grup teatral i coral del Fanal de Sant Vicenç. El 1960 fou un dels promotors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, del qual fou també vice-president (1968).
Ha fet cursos d’història de l’art a la Universitat Catalana d’Estiu i ha col·laborat en els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana i d’Història de la Medicina Catalana.
Com a escriptor col·laborà en diaris i revistes de la Catalunya Nord: “La Tramontane”, “Sant Joan i Barres” i “L’Indépendant”. Té publicats dos reculls de poemes: Camins (1976) i De sol i d’ombra (1981).
(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1652)
Frare dominicà. Felip IV el nomenà bisbe de Lleida, però morí abans de ser consagrat.
Deixa diversos escrits, entre ells uns Sermons de tèmpora en dos volums, i una Explicació sobre l’oració del Parenostre, la qual seria objecte d’una edició pòstuma.
(País Valencià, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Cavaller. Es distingí per la seva fidelitat a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest el féu vescomte el 1708, arran del matrimoni del sobirà amb Elisabet de Brunsvic.
Es refugià al Principat quan el País Valencià caigué a mans dels borbònics.
(Cassà de la Selva, Gironès, 19 gener 1841 – Girona, 4 desembre 1923)
Advocat i polític. Intentà la restauració de la universitat de Girona el 1869, i en fou catedràtic de teoria de procediment, bibliotecari i degà de la facultat de dret.
Fou alcalde de Girona en 1899-1903 i en 1907-09.
Antoni Català (Barcelona, segle XVI) Mestre argenter. Treballà a Barcelona.
Domènec Català (Catalunya, segle XIV) Frare dominicà. Fou conegut per la qualitat dels seus escrits dogmàtics.
Joan Català (Illes Balears, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Fou un dels qui acompanyaren Ferran de Mallorca a conquerir la Morea, en 1315, expedició que costaria l’any següent la vida de l’infant mallorquí.
Joan Català (Catalunya, segle XV) Militar. Passà amb reforços a sostenir la posició, al protectorat d’Albània, de Ramon d’Ortafà, el virrei posat per Alfons IV el Magnànim en aquell país.
Vicent Català (Alacant ?, 1913 – segle XX) Pintor. Fou un dels de major interès del nombrós grup d’artistes centrat a Alacant. Els seus quadres revelen una tendència al tachisme.
(Barcelona, segle XIX – 1900)
Advocat. És autor d’alguns estudis jurídics, generalment sobre legislació agrícola.
(Ribagorça, abans 1400 – 1461)
(dit el Barbut) Baró de Castre, de Peralta i de Tramaced, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós i germà de Pere Galceran. Es casà amb Magdalena d’Anglesola, que li aportà la castlania de Cervera i la senyoria de Miralcamp en dot.
Figurà entre els garants de les treves de Majano amb Castella (1430). El 1460 fou un dels pocs nobles amb possessions a Aragó que s’uniren als catalans per exigir l’alliberament del príncep de Viana, empresonat pel seu pare el rei Joan II el Sense Fe.
