(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Arquitecte. Treballà al castell de Bellver i al palau de l’Almudaina, i en fou oficialment titular, segons una disposició de Martí I l’Humà atorgada l’any 1402.
Fou el pare d’Antoni Bosta (Illes Balears, segle XV) Arquitecte. El rei Joan II el Sense Fe li féu extensiu el càrrec d’arquitecte titular del castell de Bellver i del palau de l’Almudaina, que ja havia tingut el seu pare per concessió reial.
(París, França, segle XVI)
(o Bossulus) Retòric. Format a París, deixeble de Denis Lambin. El 1560 donà classe de retòrica a la Universitat de Barcelona i el 1565 era catedràtic de la Universitat de València, contribuí a l’apogeu filològic d’aquest centre al segle XVI.
Coincidí en les càtedres de llatinitat amb humanistes com Joan Baptista Pineda i Llorenç Palmireno, i tingué com a deixeble Gaspar Guerau de Montmajor.
Escriví una refutació a la retòrica de Pierre de la Ramée i publicà unes Institutiones oratoriae (1566).
(Catalunya, segle XVIII)
Metge. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona i autor de diversos escrits professionals.
(Palma de Mallorca, segle XVI – 1615)
Lul·lista i franciscà (1595). A les universitats d’Alcalà, Valladolid i Salamanca recollí testimoniatges favorables a la doctrina lul·liana, i també a Madrid (1610), prop de la inquisició. Els jurats de Mallorca l’enviaren a Roma (1611) per tal de defensar la causa lul·liana.
Va escriure Paraphrastica expositio primi capitis Evangelii secundum Joannem (1612) i, sobretot, el Memoriale coliationis seu comprobationis centum articulorum lullianorum per F. Noicolaum Eimeric in suo olim Directorio compilatum (1614), la més sòlida protesta contra Nicolau Eimeric.
De tornada a Mallorca, fou enviat a la cort de Felip III, a qui dirigí un memorial en defensa de Ramon Llull (1614).
(la Codonyera, Matarranya, 27 abril 1948 – )
Autor i intèrpret de cançons en català i en castellà. Pagès de professió, i de formació autodidàctica, actuà des del 1968 dins el moviment conegut com la Canción Popular Aragonesa.
Les seves composicions, profundament líriques, descriuen els greus problemes del camp a l’Aragó i la difícil situació del català a la frontera de la llengua.
(Vila-real, Plana Baixa, 8 gener 1908 – Key West, Florida, EUA, 1 octubre 1987)
Dibuixant i pintor. Més conegut per Bosc. Nacionalitzat nord-americà (1960). De formació autodidàctica, fou il·lustrador de l’editorial Molino de Barcelona.
El 1936 anà a París, on treballà com a dissenyador de modes a la revista “Vogue”. Des del 1946 s’establí als EUA, on col·laborà a “Harpers’s Bazar” i es dedicà a la pintura.
Es caracteritza per la capacitat de síntesi, que palesen tant els seus dibuixos antics com la seva pintura, dominada pel moviment i el color, amb ressonàncies fauves.
Nom real del dibuixant i autor d’historietes valencià, conegut pel pseudònim de Micharmut (1953-2016).
(Olot, Garrotxa, 1918 – 1993)
Pintor. Ha obtingut diversos premis. Destacà com a paisatgista i com a autor de retrats de personatges del teatre, del ballet i del circ.
(Xàtiva, Costera, 30 novembre 1901 – Mexicali, Mèxic, 25 setembre 1950)
Metge i polític. Partidari del valencianisme, fou membre de l’Agrupació Valencianista Republicana i, després (1935), del Partit Valencianista d’Esquerra.
Durant la guerra civil (1936-39) fou conseller de Cultura del Consell Provincial de València, des d’on dugué a terme, dins les limitacions imposades per la guerra, una tasca important: animà cursets de llengua, creà els premis literaris i musicals País Valencià i, sobretot, impulsà decisivament la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (fundat el 9 febrer 1937).
El 1938 s’exilià amb la família, primer a França, i després s’instal·là a Mèxic.
(Barcelona, 24 juliol 1764 – Madrid, 18 febrer 1823)
Escriptor i bibliotecari. Va estudiar a la Universitat de Cervera i exercí alguns càrrecs oficials. El 1798 es traslladà a Madrid per ingressar a la Biblioteca Real.
Publicà un poema i algunes obres de divulgació cultural.
