(València, segle XVII)
Poeta en castellà. Senyor de Berfull, fou conseller de València el 1652.
Participà en la justa poètica celebrada a la ciutat el 1665 i fou membre de l’Acadèmia de l’Alcàsser (1670). Hi ha poesies seves als preliminars de diversos llibres publicats a València en 1640-65.
(València, 1527 – 1585)
(o d’Assió) Bisbe d’Oriola (1578-85). Fill del jurista Dionís Pau Dassió, estudià dret i teologia a València i a Bolonya; bon llatinista, fou influït per Pere Joan Nunyes.
Fou xantre de Sogorb i ardiaca major de València (1573), on exercí de vicari general. Fou rector i vice-canceller de la universitat de València. Assistí al Concili de Trento. A Barcelona tingué un càrrec a l’audiència reial de Catalunya.
Nomenat bisbe d’Oriola, tingué un fort antagonisme amb la diòcesi de Cartagena (de la qual Oriola s’havia separat el 1566) i amb el capítol de la seva pròpia catedral.
Representant de l’esperit contrareformista, protegí els jesuïtes.
(País Valencià, segle XVI)
(o d’Assió) Humanista. Preceptor del comanador de Montesa Enric de Borja, per a qui escriví el Colloquium cui titulus Paedapechtia (1536) sobre la guerra entre Carles I i Francesc I de França. Tingué com a mecenes el duc de Gandia Joan de Borja.
Catedràtic de gramàtica de la universitat de València (1548), hi introduí com a text escolar un compendi del De copia verborum d’Erasme.
És autor de diversos discursos acadèmics en elogi de les ciències i de les lletres i en pro de la dignificació de la universitat.
Hom el coneix per la forma llatinitzada del seu cognom Deci (Decius o Decio).
(Picassent, Horta, 30 març 1851 – València, 2 desembre 1886)
Polític i erudit. Fill de Vicent Dasí i Lluesma. Marquès de Dosaigües i primer vescomte de Bétera (1878).
Fou un dels principals promotors de la “Revista de Valencia” (1880-83 i de la Societat Valenciana de Bibliòfils, de la qual fou secretari. Era cap del partit conservador del País Valencià i va ésser diputat a corts en 1879-81 i 1884-86.
Va escriure una Bibliografía histórica española, en dos volums (1883).
(Bétera, Camp de Túria, 5 abril 1825 – València, 4 març 1893)
Polític i marquès de Dosaigües. Ocupà diversos càrrecs municipals i provincials, i per designació de Narváez fou senador vitalici.
Fou l’hereu universal de Gener X Rabassa de Perellós i de Palafox. Restaurà el palau familiar existent a València (palau del marquès de Dosaigües).
Fou el pare de Pasqual Dasí i Puigmoltó.
(Àfrica, 958 – 1030)
Escriptor àrab. Cronista i panegirista dels amírides i, posteriorment, de diverses taifes (València, Xàtiva, Tortosa, Dénia, etc), descriví algunes campanyes d’Almansor (Cervera) i d’Abd al-Malik al-Muzaffar.
La seva obra constitueix una font documental important per a conèixer la història d’al-Andalus i de les relacions amb els regnes cristians (un capítol és dedicat al matrimoni de Sança de Castella amb Berenguer Ramon I de Barcelona).
(Ciudad Darío, Nicaragua, 1867 – León, Nicaragua, 1916)
Poeta. Pseudònim de Félix Rubén García Sarmiento. Viatjà per Amèrica i Europa. A Barcelona es relacionà amb Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors.
En 1906-07 passà una temporada a Mallorca, féu estreta amistat amb Joan Sureda i Bimet i escriví l’obra en prosa La isla de Oro i una sèrie de poemes.
El 1913, malalt i esgotat, es retirà a la cartoixa de Valldemossa, on escriví Mallorca de Oro i els poemes La Cartuja, Valldemossa i Danzas gimnesias. El 1914 anà a Barcelona i als EUA.
(Palma de Mallorca, 20 juny 1895 – 24 febrer 1937)
Metge i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona i a partir del 1927 dirigí la Secció d’Epidemiologia de l’Institut d’Higiene de les Illes Balears.
Fou un dels fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923), que presidí (1925-31). Del Partit Republicà Federal, s’uní el gener de 1932 a l’escissió que creà Acció Republicana. A partir de l’abril de 1934 formà part del consell executiu d’Esquerra Republicana Balear.
Fou alcalde de Palma de Mallorca els períodes desembre de 1933-octubre de 1934 i febrer-juliol 1936. empresonat i jutjat durant la guerra civil per les tropes franquistes, fou afusellat.
(Itàlia, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)
Pintor. Establert a Mallorca des d’abans del 1712.
Decorà el palau de can Vivot de Palma de Mallorca amb frescs sobre la història d’Alexandre el Gran.
Hom li atribueix unes altres pintures a l’església de Monti-sion i a la parròquia de Santa Creu.
(València, 31 desembre 1830 – Màlaga, Andalusia, 21 febrer 1906)
Jurista, polític i historiador. Germà de Francesc. Es doctorà en dret (1859); milità en el partit moderat fins a la Revolució del 1868.
Sota la Restauració fou diputat en diverses legislatures com a membre del partit conservador per Gandia, Xiva de Bunyol i Llíria. Ocupà el ministeri de la governació durant el breu govern de Cánovas del Castillo el 1892, esdevingué senador el 1893, i el 1896 fou nomenat president del Tribunal Contenciós Administratiu, i posteriorment senador vitalici.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1884, fou autor de gran nombre d’obres jurídiques i històriques, entre les quals destaquen: La Germanía de Valencia (1884), El poder civil en España (1885), Historia crítica y documentada de las Comunidades de Castilla, en 6 volums (1897-1900), i Estudio e investigaciones histórico-críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del antiguo Reino de Valencia (1905-06).
