(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(Rotier, Llenguadoc, 23 març 1816 – 26 maig 1893)
Polític. S’establí a Perpinyà, on es casà. Durant el Segon Imperi es féu remarcar com a republicà i el 1870, en proclamar-se la Tercera República Francesa, fou elegit maire de Perpinyà (1870-74).
Presidí diversos anys l’assemblea departamental; fou diputat d’extrema esquerra (1871-73 i 1876-81) a l’assemblea nacional pel departament dels Pirineus Orientals, i senador pel mateix departament del 1881 al 1891. Aquest any, derrotat a les eleccions, es retirà a Rotier.
(Perpinyà, 29 gener 1861 – 30 agost 1930)
Periodista satíric i humorista. Director i redactor en cap de “L’Indépendant” a partir del 1893, procurà de mantenir el programa “ni réaction, ni révolution”, defensant la llibertat i la justícia, sense confiar, però, en el moviment socialista.
En la seva crònica diària combaté el diari clerical i de dreta “Le Roussillon”.
Un recull de reportatges seus fou publicat sota el títol de Carnets de route de Jean-Paul (1931).
(Palma de Mallorca, 1581 – 1652)
Jesuïta i predicador de fama. Escriví en català, castellà i llatí.
(Tuïr, Rosselló, 15 maig 1833 – Perpinyà, 1 setembre 1906)
Advocat i polític. Diputat d’ençà del 1878 i gairebé de manera contínua.
Anticlerical, evolucionà del republicanisme de “L’Indépendant” vers el radicalisme.
(València, 1895 – Paterna, Horta, 28 juny 1940)
Polític i periodista. Afiliat al PSOE, fou president de l’Agrupació Socialista Valenciana, diputat provincial (1923), vice-president de la diputació de València (1931), diputat a les corts espanyoles en les eleccions del 1931 i el 1936 i secretari de l’Ateneu Mercantil de València (1930).
Presidí la Federació Socialista Valenciana (1936-39) i en dirigí el diari “Adelante” del febrer al juliol de 1937; fou substituït en caure Largo Caballero (maig), la línia del qual seguia.
Després de la guerra civil fou detingut i afusellat pels franquistes.
(Palma de Mallorca, 1893 – 18 novembre 1979)
Metge i escriptor. Fou director del manicomi provincial de Palma de Mallorca del 1920 al 1963.
Escriví Aquella ciudad de Palma (1954), tres memòries sobre la història de l’assistència psiquiàtrica a les Balears, una guia de les Balears, i una guia de Mallorca que del 1933 ençà ha conegut cent edicions en nou idiomes.
(Palma de Mallorca, 24 febrer 1961 – )
Nedador. Adscrit al Club de Natació Palma des del 1968, l’any 1981 ingressà al Club de Natació Montjuïc.
De l’any 1977 al 1982 fou trenta cops campió de l’estat espanyol en les proves de 400 lliures, 1.500 lliures, 400 m estils individuals i 800 m lliures. En l’àmbit internacional fou sisè a les Olimpiades de Moscou (1980), en la prova dels 1.500 m.
El 1985 es retirà.
(el Cabanyal, València, 20 octubre 1834 – València, 30 agost 1895)
Autor teatral. Escriví sainets de gran popularitat, amb en llenguatge col·loquial i dialectal, situats en els barris menestrals de València i protagonitzats pels seus habitants.
De jove treballà com a pintor de ventalls i escrivint miracles per a les festes populars. Amb la primera obra, El deu, dèneu i noranta (1861), assolí l’èxit i inicià un camí pel teatre còmic.
Entre els 47 sainets que escriví es destaquen especialment Bufar en caldo gelat (1869), Un crit a la glorieta (1870), La xala (1871), El rei de les criailles (1872), El tio cavila (1873), La moma (1874), L’escaleta del dimoni (1874), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’entresuelo (1877), Des de dalt del Miquelet (1877), Els nòvios de ma cunyà (1879), Matassiete, Espantaotxo (1884).
Fou el pare d’Eduard Escalante i Feo.
(València, 25 desembre 1857 – 23 febrer 1921)
Autor teatral. Fill d’Eduard Escalante i Mateu.
Autor de sainets segons l’estil del seu pare (Des de València a París, Mariquita l’estanquera, etc.), introduí la sarsuela en el teatre valencià: València a la matinada, Les barraques, i amb els músics Salvador Giner (El roder) i Vicent Peydró i Díez (Plors i alegries, 1917).
