(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(Peníscola, Baix Mestrat, 1124 – Múrcia, 1172)
Sobirà musulmà de València i de Múrcia (1147-72). Reietó del Llevant, anomenat rei Llop.
Proclamat sobirà de València a la mort d’Ibn Iyad (1147), estengué els seus dominis per Dénia, Xàtiva, Múrcia, Llorca, Jaen, Baeza i Carmona, i s’oposà als almohades. Rebé l’ajut del seu sogre, Ibrahim ibn Hamusk, la protecció del comte de Barcelona i la col·laboració de mercenaris cristians de diverses procedències.
Afeblit per la defecció d’Ibn Hamusk (1169) i el malcontentament dels seus súbdits, carregats d’impostos i exaccions, fou vençut pels almohades i reduït a la sobirania de Múrcia.
(València, 1145 – Alexandria, Egipte, 1217)
Viatger andalusí. Fill d’un funcionari de Xàtiva. Fou secretari del governador Abü Sa’id ‘Utmän ibn ‘Abd al-Mu’min de Granada.
Féu tres viatges a Orient (1183-85, 1189-91 i 1217), la descripció (al-Rihla al-Kinani) del primer dels quals constitueix un amè anecdotari i alhora un valuós tractat de geografia i història, font important per a la història de les croades i especialment per a la penetració musulmana a Sicília.
Visità Sardenya, Sicília, Ceuta, la Meca, Medina, Kufa, Bagdad, Alep, Damasc i Sant Joan d’Acre.
(València, segle XI – 1095)
Cadi de València. Era membre d’una aristocràtica família iemenita assentada a València des dels primers moments de la conquesta musulmana.
Fou elegit cap de la república municipal instituïda a València (1092) després de la revolta popular que destronà Yahyà ibn Ismä’il ibn Yahyà al-Qädir, l’antic rei de la taifa de Toledo, imposat per Alfons VI de Castella i Alvar Háñez.
Pactà amb el Cid en veure que no podia enfrontar-s’hi victoriosament i ambdós impediren l’entrada dels almoràvits a València (1093), contra els desigs de la part més puritana de la població (encapçalada pels Banü Wägib), partidària de fer cara al Cid amb l’ajuda dels nord-africans.
Destituït temporalment del govern de la ciutat (Ibn Wägib), fou elegit novament pel poble i, malgrat que intentà de negociar amb el Cid, que assetjava València, no pogué evitar que aquest hi entrés (1094).
El Cid el confirmà en el càrrec de cadí fins que, foragitat el perill almoràvit amb la victòria de Quart de Poblet, el féu executar acusant-lo de la mort d’al-Qädir.
(Badajoz, Extremadura, 1052 – València, 1127)
Filòsof i gramàtic andalusí. Per discrepàncies amb ‘Abd al-Mälik, hagué de refugiar-se a Saragossa i a València, on fou mestre d’Ibn Baskuwäl.
És autor d’una vintena d’obres, entre les quals es destaquen al-Iqtidäb fï sarh Adab al-kuttäb, comentari a la Guia dels secretaris d’Ibn Qutayba, i el Kitäb al-Had’iq, obra d’iniciació a les doctrines filosòfiques, que influí en el judaisme i constitueix el primer intent a al-Andalus d’harmonitzar el pensament grec amb la teologia islàmica.
(Granada, Andalusia, 1074 – Oriola, Baix Segura, vers 1162)
Poeta i historiador andalusí. Cadí de València.
Ultra la seva abundant obra poètica, és notable per la seva història de la dinastia almoràvit, Ta’rïh al-dawla al·lamtüniyya, avui perduda, però conservada fragmentàriament al Bayän al-mugrib d’Ibn ‘Idärï.
(València, 926 – Còrdova, Andalusia, segle X)
Escriptor àrab. Fou valí de València sota el califat de Muhammad II.
Lluità al costat d’aquest i dels seus aliats catalans contra el partir bereber, durant la guerra civil que determinà la famosa expedició de Ramon Borrell I de Barcelona a Còrdova (1010). Quan els berebers recuperaren la ciutat, el mataren.
És autor d’unes biografies de sarraïns il·lustres.
(València, 1199 – Tunísia, 1260)
Historiador, tradicionista i poeta. De família originària d’Onda, fou secretari dels governadors almohades de València.
Durant el setge cristià se n’anà a la cort hàfsida de Tunísia per a demanar ajuda i, perduda la ciutat, hi tornà per ocupar el càrrec de cap de la cancelleria (1238). Caigut en desgràcia, morí executat, i la seva obra fou cremada.
És autor de la Takmilat li-kitäb al-Sila, continuació de la Sila d’Ibn Baskuwäl, i d’una col·lecció de biografies, al-Hulla al-Siyarä. Escriví planyents poemes sobre la pèrdua de València.
(Xipre, segle XIII – Mallorca ? , 1315)
Segona muller de Ferran de Mallorca i mare de Ferran de Mallorca i d’Ibelin.
(València, 29 febrer 1892 – 9 gener 1965)
Escriptora i mestra. Destacà com a poetessa. També ha conreat la novel·la.
Ha escrit, entre altres, Vides planes (1961), Flor de nisperer (1962), Graciamar (1963) i L’últim serv (1965). La darrera és d’edició pòstuma.
