(Palma de Mallorca, segle XVI – 1646)
Historiador i advocat. Li fou atorgat títol de cavaller. És autor d’una obra en llatí que recull els elogis de l’obra i la persona de Ramon Llull. Intervingué, el 1612, al procés de beatificació d’aquell.
Escriví dos treballs notables i inèdits: Història del regne de Mallorca i Coses de cavallers d’aquesta illa de Mallorca.
(Illes Balears, segle XVIII – segle XIX)
Gravador i eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Palma. Pertanyia a la família dels artistes del seu cognom.
La seva activitat com a gravador no fou gaire intensa.
(Palma de Mallorca, 1742 – Llucmajor, Mallorca, 1802)
Pintor i gravador. Fill de Joan Montaner i Upe. L’any 1778 creà una escola gratuïta de dibuix, de la qual fou director, i contribuí a la fundació de l’Acadèmia de Nobles Arts, ambdues a Palma de Mallorca.
De la seva obra com a pintor destaquen els retrats dels marquesos de la Romana i de Bellpuig, i diverses obres de temàtica religiosa fetes per a esglésies mallorquines.
Francesc Montaner (Palma de Mallorca, segle XIX) Pintor i gravador. Fou mestre de Guillem Ferrer. Residí a Roma i a París, on estudià litografia pels volts del 1838.
Hipòlit Montaner (Catalunya, segle XVII) Jurista. Escriví unes addicions a una obra d’Antoni Olibà.
Joan Montaner (Illes Balears, segle XVII – Roma, Itàlia, segle XVII) Pintor. Estudià a Roma, on s’establí. Fou el pare dels germans Montaner i Upe.
(País Valencià, segle XIV)
Argenter. El seu art era molt estimat. Realitzà les copes de premi per als concursos de ballesta que hom celebrava a València per aquell temps.
Consta que féu també alguns objectes per a la cort de Castella el 1396.
(Carlet, Ribera Alta, 1903 – 1962)
Escriptor i eclesiàstic. Fou cronista oficial de la seva vila natal i d’altres poblacions, i director de número del Centre de Cultura Valenciana.
Ha publicat la monografia Sang a la Ribera (1959), sobre el martiri de sant Bernat d’Alzira i les seves germanes, i d’altres escrits. Sobre el tema esmentat havia ja aparegut el seu llibre La Vall d’Alcalá y sus egregias figuras Almet Almançor, Çaida y Çoraida (1954).
(València, 28 juny 1814 – 28 agost 1881)
Científic. Llicenciat en medicina (1847), fou catedràtic de química (1847-81) i rector de la Universitat de València (1874-81), càrrec des del qual reformà el Museu d’Història Natural i el Jardí Botànic, aconseguí la construcció d’una nova facultat de medicina i l’acabament del claustre de la Universitat Literària. Estudià l’eclipsi de Sol del 1860.
Introduí al País Valencià el procediment fotogràfic de Daguerre (abans del 1840) i contribuí a la creació de l’Institut Mèdic Valencià (1841).
(Perpinyà, 1838 – Marsella, França, 1916)
Escriptor. El 1887 fundà la revista “Lo Felibrige”, que dirigí fins el 1902.
Publicà drames en vers –Casau, Espigueta-, un recull de sonets, Rosari d’amor (1906), i un recull de dotze cants escrits en heptasíl·labs, Mentina (1907). El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs.
Traduí L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en prosa occitana (1888).
(Bocairent, Vall d’Albaida, segle XVI)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia i home de vasta cultura. Fou canonge del capítol d’Oriola.
És autor de les obres Oratio in commendationem Dialecticae (1567), Paraphrasis et scholiorum in duos libros priores analitycorum Aristotelis a graeco sermone in latinum a se conversorum (1569), De nomine Entelechia apud Aristotelem (1569), De universis copiosa disputatio (1569) i
(València, 1843 – Madrid, 24 novembre 1900)
Pintor. Fill de l’arquitecte Sebastià Monleón i Estellés. Viatjà per Europa a fi de poder ampliar els seus estudis i, en tornar a Espanya, treballà amb Haes i Montesinos. Home de grans coneixements nàutics, fou restaurador del Museu Naval de Madrid.
Les seves obres, dedicades la majoria al mar i als homes, són plenes de romanticisme (Naufragi a la mar del Nord, Marina, Temporal, etc).
