(Elx, Baix Vinalopó, 23 juny 1938 – )
Advocat i historiador. Col·laborador de les revistes “Tele-estel” i “Gorg”.
Ha publicat diverses obres d’investigació històrica: La Diputación autónoma de Valencia (1874-1875), Guía política del carlismo (1969), El carlismo y las autonomías regionales (1974) i Carlisme i autonomia al País Valencià (1976).
(Saragossa, Aragó, 1944 – )
Arqueòloga i prehistoriadora. Doctora per la Universitat de Barcelona (1982), el 1975 s’incorporà com a professora de prehistòria a la Universitat de València. Després fou catedràtica de prehistòria a la Universitat Jaume I de Castelló.
Ha dirigit nombroses excavacions, entre les quals destaquen les de la necròpoli megalítica de Las Churuletas, el poblat calcolític de Terrera Ventura (ambdues a Almeria), l’assentament mesoneolític de Cova Fosca i l’assentament magdalenià de Cova Matutano (Castelló).
Entre nombrosos treballs d’investigació destaquen Cova Fosca. Un asentamiento meso-neolítico de cazadores y pastores en la serranía del Alto Maestrazgo (1988) i Arquitectura del mundo ibérico (1984, en col·laboració amb Francesc Gusi).
Nom artístic de la cantant valenciana Anna Maria Garcia i Romero (1931- ).
(Mallorca o Menorca, segle XIII – Menorca ?, segle XIV)
Franciscà. L’any 1314 partí a convertir infidels, i recorregué Trebisonda, l’Armènia, les Índies, Ceilan, Java i, finalment, anà a la Xina i al Tibet. Renuncià a totes les distincions i dignitats de l’orde a què pertanyia.
Va portar al port de Maó les relíquies de quatre germans martiritzats el 1322 a Tanaca (Índia), la història dels quals va escriure.
(Sant Sebastià, País Basc, 21 maig 1776 – Montpeller, França, 17 maig 1834)
Militar i comte de la Bisbal. Va intervenir a la campanya del Rosselló (1793). Va lluitar contra els francesos en la guerra del Francès i fou membre del Consell de Regència.
Després del retorn de Ferran VII de Borbó va mantenir una actitud indecisa entre els absolutistes i els liberals.
(València, 1 juny 1834 – Madrid, 9 febrer 1903)
Militar i polític. Ascendit a capità el 1854, fou destinat a les Filipines i al cap d’uns quants anys, en esclatar la guerra del Marroc (1859), s’incorporà a l’exèrcit d’Àfrica. Després de la conquesta de Tetuan el 1860, fou nomenat tinent coronel.
El 1869 abandonà l’exèrcit per dedicar-se a la política. Fou ambaixador a Brussel·les, Viena i Lisboa, ministre d’Estat els anys 1879, 1890 i 1895, vicepresident del Senat, i, des del 1897, dirigí el grup polític “Santo Sepulcro”.
(Aragó ?, segle XIV – Perpinyà, 16 novembre 1425)
Bisbe d’Elna (1410-25). Sembla que era d’origen aragonès. Entre els anys 1399 i 1412 fou confessor de Benet XIII a Avinyó, en el qual càrrec succeí Vicent Ferrer.
Abans del 1408 fou nomenat abat de Sant Joan de la Penya i el 1410 bisbe d’Elna, bé que regí el bisbat en nom seu Esteve d’Agramunt, prior de Gualter, fins al 1417. Es retirà de l’obediència a Benet XIII i el 1417 formà part de l’ambaixada a Peníscola per a demanar al papa la renúncia.
Féu ampliar l’església de Sant Joan el Vell de Perpinyà, on residia.
És autor d’una crònica sobre els fets ocorreguts a la cort papal d’Avinyó, en els quals prengué part.
(Oriola, Baix Segura, segle XVI – segle XVII)
Noble i membre del Consell Reial. Felip III li encarregà la impressió en llengua vernacla del Llibre de capitols, ab los quals se arrenden i colecten los Drets Reals de Su Magestad en la Governació i Baylia general de Oriola y Alacant y les Declaracions de com se practiquen i executen (Oriola, 1613).
És autor del manuscrit Llibre dels Estatuts i ordinacions respectants al govern de la ciutat d’Alacant, y Regimens d’aquella.
(Felanitx, Mallorca, 1748 – Palma de Mallorca, 1803)
Escriptor i sacerdot. Precoç en els estudis, a setze anys era ja doctor en teologia. Estudià també lleis i medicina. Ocupà les rectories d’Andratx i Bunyola, i el 1787 va ésser qualificador del Sant Ofici.
Escriví poesies i comèdies, en castellà i en català.
(Felanitx, Mallorca, 1787 – Madrid, 1865)
Metge. Doctorat en medicina i cirurgia el 1815, el 1820 assistí els empestats d’Artà, Son Cervera i Capdepera. El 1829 guanyà la càtedra de medicina de la Universitat de Madrid.
Durant la guerra dels Set Anys fou metge del pretendent Carles V i director general de Sanitat de l’exèrcit carlí. Fou diputat a Corts per les Illes en tres legislatures i conseller reial d’Agricultura, Indústria i Comerç.
