(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1724)
(o Villalonga) Militar. Tenia el títol de comte de sa Cova. Assolí el grau de tinent general. Fou virrei de Xile i de Perú.
Vilallonga i Velasco, Jordi de
1 Resposta
Arxiu de la categoria: Biografies
Vilallonga i Cabeza de Vaca, Josep Lluís de
(Madrid, 29 gener 1920 – Port d’Andratx, Mallorca, 30 agost 2007)
Escriptor i actor. Novè marquès de Castellbell, gran d’Espanya. Adversari del franquisme -que ell havia defensat en la guerra civil-, s’instal·là a França el 1950.
Amb la novel·la Les Ramblas finissent à la mer (1953), de tema barceloní, inicià una sèrie d’obres de problemàtica social espanyola i continuà amb un tipus de cròniques crítiques del gran món (Les gens de bien, 1955; L’heure dangereuse du petit matin, 1957; L’homme de sang, 1959; Allegro barbaro, 1967; Fiesta, 1971; A pleines dents, 1973; etc.).
Publicà articles a la premsa i nombrosos llibres de memòries, entre els quals La nostalgia es un error (1980), La imprudente memoria (1985), Encuentros y encontronazos (1995), quatre volums de Memorias no autorizadas (2000-2004) i Políticamente incorrecto (2006).
Participà com a actor secundari en diversos films en papers d’aristòcrata llatí, dels quals sobresurt Giuletta degli spiriti (1965), de F. Fellini.
Vilallonga i Burgués, Gaspar de
(Mallorca, segle XVI)
Humanista. Doctor en drets.
És autor d’una epístola, en llatí, sobre el poema de Jaume d’Olesa Obra del menyspreu del món, en resposta a la carta llatina que aquest li havia adreçat; fou publicada al davant d’aquesta obra (1540). És interessant perquè reflecteix el gust dels cercles classicistes mallorquins de l’època.
Vilallonga, Joaquim
(Palma de Mallorca, 1815 – segle XIX)
Pintor. Era militar i es retirà amb el grau de tinent coronel. Des d’aleshores es dedicà a la pintura i a l’estudi de l’art. Féu diversos viatges per Europa.
Destacà com a retratista i pintor de temes religiosos.
Vilalba, Francí de
(País Valencià, segle XV)
Escriptor. Participà a certàmens poètics de caràcter religiós, com el celebrat a València el 1486, a honor de la Concepció de Maria.
Vilafranca, Lluís de
(Vilafranca de Bonany, Mallorca, 1770 – 1847)
(Joan Mestre i Oliver) Erudit caputxí. Ingressà a l’orde el 1788, i es dedicà preferentment a l’estudi de la història i dels clàssics. Fou bibliotecari i guardià al convent dels caputxins de Palma de Mallorca, i ajudà Joan Ramis, Jaume Villanueva, Gaspar Melchor de Jovellanos i altres.
Corregí i continuà els Annals i l’Episcopologi del paborde de Terrassa i escriví diverses obres -inèdites, fora d’un escrit contra Joaquim M. Bover (1839)-, la més important de les quals són les Misceláneas históricas baleáricas, en tretze volums.
Vilafermosa, mestre de
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Pintor anònim. Nom amb què és conegut l’autor dels retaules del Judici final, La Mare de Déu, L’Eucaristia i altres de la localitat de Vilafermosa (Alt Millars). Pertany a la darreria del segle XIV i la primeria del XV.
Les propostes d’identificació amb Francesc (II) Serra i amb Guillem Ferrer no tenen cap fonament. Segons les noves recerques, sembla que hom pot atribuir una part de l’obra d’aquest mestre a Llorenç Saragossa.
Viladesters, Macià de
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Cartògraf i pintor d’origen jueu. Actiu des del 1401, dels anys 1413 i 1423 daten dos mapamundis firmats amb el seu nom i conservats a París i a Florència.
De l’any 1428 hi ha un altre mapamundi, conservat a Istanbul, amb el nom de Joan de Viladesters. No se sap el parentiu entre ambdós, i és també molt problemàtica l’atribució a algun d’ells d’alguns altres mapamundis conservats.
Vila i Rodrigo, Josep
(València, 1868 – segle XX)
Pintor. Destacà com a restaurador i pintor de temes religiosos, en els seus treballs per a diverses esglésies valencianes. Té obres al Museu de València.
Vila i Camps, Antoni
(Ciutadella, Menorca, 25 setembre 1747 – Albarrasí, Aragó, 30 octubre 1807)
Eclesiàstic. Doctor en teologia. Residí a Madrid, i tingué una canongia a la seu de Mallorca. El 1797 fou nomenat bisbe de la restaurada seu de Menorca, on residí fins el 1801, que passà a Roma i Londres. Des del 1802 fou bisbe d’Albarrasí.
Publicà El noble bien educado… (1776) i El vasallo instruido en las primeras obligaciones… (1792), i deixà inèdit un extens Diccionario enciclopédico eclesiástico.
Dades dels Països Catalans 