(Dénia, Marina Alta, 1543 – 1645)
Erudit i apologista. Ocupà càrrecs d’importància. Conreà la poesia.
Publicà obres religioses en llatí i en castellà. En deixà d’inèdites de caràcter històric i literari.
(Alfara del Patriarca, Horta, 4 gener 1893 – València, 18 febrer 1967)
Compositor. Estudià al Conservatori de València (1914-18) i després a París amb Charles Köchlin (1824-26). Dirigí les bandes de Montcada i de Llíria. L’any 1952 fou nomenat director del Conservatori de València, membre del Consejo Nacional de Educación Musical (1959), president de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim, de València.
L’evolució de la seva obra el dugué, des d’uns inicis propers al folklorisme, vers l’impressionisme i l’atonalitat.
Amb Gongoriana (1927) i Atardecer (1945) guanyà dues vegades el premi Nacional de Música. És autor de dues simfonies (1939, 1944), de Concierto levantino, per a guitarra i orquestra (1947), Salmantinas, per a piano i orquestra (1950), l’obra coral Cançó d’hivern (1959), dos ballets Lliri blau (1938) i Sino (1939), les operetes Beniflors (1920) i Maror (1956), òpera amb llibret de Francesc Xavier Casp, i la Tetralogia del goig, del dolor, de l’amor i de l’humor (1960).
En el camp folklòric dirigí “Cuadernos de música folklórica valenciana”, i publicà Elementos folklóricos de la música valenciana (1925) i Canciones de la provincia de Alicante (1954).
(Rosselló, segle XV)
Pintor gòtic anònim. És autor del retaule de Sant Joan, conservat a la vila rossellonesa de Palau del Vidre.
La seva obra pot relacionar-se amb la d’Arnau Gacies i amb l’estil del retaule dels Sants Joans a la parròquia del Voló.
(Dénia, Marina Alta, segle XVI – segle XVII)
Frare franciscà. Visqué al convent de Sant Sebastià, de Cocentaina. És autor d’algunes pintures i escultures per al convent esmentat.
(Rosselló, segle XVI – segle XVII)
Jesuïta. Treballà a Perpinyà, on essent assessor dels cònsols de la ciutat, aquests li demanaren de fer avinent al rei Felip II, juntament amb Lluís Baldó, els desigs existents al Rosselló de separar-se del Principat.
Redactà aleshores el memorial Discurso fundado en derecho… sobre la pretensión de separarse de Cataluña los condados de Rosellón y Cerdaña, paral·lel al redactar per Baldó.
(Burbáguena, Aragó, segle XVI – València, segle XVI)
Dramaturg, teòleg i sacerdot. Establert a València.
És autor, entre altres obres, en castellà, d’una al·legoria de la captivitat espiritual, Victoria de Cristo (València 1585), que segueix la història de la humanitat des del pecat original fins a la redempció.
Influí sobre Jaume Ferrús.
Veure> Bernat de Palaol (trobador mallorquí del segle XIV).
(Palma de Mallorca, 1921 – 1982)
Escultor. Fou un dels precursors de l’escultura abstracta a Mallorca. Fou membre del Grup Tago.
Algunes obres seves són el Patriarca del Cosmos, Paz i també d’altres de caràcter religiós.
(Alzira, Ribera Alta, 11 agost 1834 – València, 17 agost 1897)
Autor teatral. Germà d’Antoni Palanca i Hueso.
Publicà teatre en castellà, de caire romàntic, i alguna obra en català, com València en 1873 (estrenada el 1876), Decrets de la Providència i Lo guardià de Caputxins (estrenades durant la temporada 1878-79), Ortigues i rosselles i Tres roses en un pomell (1871). Cal destacar el seu aplec Romancero valenciano.
Fou el pare de Francesc Palanca i Labayla.
(Palma de Mallorca, 23 abril 1888 – Madrid, 8 novembre 1973)
Metge. Féu la campanya d’Àfrica en el cos de Sanitat Militar. Especialitzat en higiene, amplià estudis a la Health School of Johns Hopkins, a Baltimore (EUA). El 1920 guanyà la càtedra d’higiene a la universitat de Sevilla, a Santiago i a la Universitat Central (1923).
Fundà la revista “Archivos españoles de higiene pública”, així com dispensaris i sanatoris. Fou membre de l’Acadèmia Nacional de Medicina (des del 1928) i representant de l’estat espanyol a l’Office Internationale d’Hygiène Publique.
Elaborà diversos treballs professionals, com Importancia social de la sanidad pública (1944).
