(València ?, segle XVI – Cadis ?, Andalusia, segle XVII)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i canonge d’Alcalá de Henares, fou nomenat bisbe d’Elna el 1638.
Pel juny de 1640 intentà de fer de mitjancer entre la ciutat de Perpinyà i el general en cap de l’exèrcit castellà, marquès de La Rena, que volia allotjar-hi les tropes. No pogué impedir que, irat pel refús dels perpinyanesos, bombardegés dos cops la ciutat i, assolit l’allotjament, deixés saquejar-la.
El 1641 fou transferit a la seu de Cadis.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 13 juliol 1870 – 13 juliol 1916)
Arqueòleg. Secretari de l’ajuntament d’Eivissa, fou un dels iniciadors de les investigacions arqueològiques de l’illa, a través de la Sociedad Arqueológica Ebusitana, de la qual fou un dels dirigents.
Participà en les excavacions des puig des Molins, de la cova des Culleram, etc. Publicà Ibiza. Arte, arqueología, agricultura, comercio, costumbres, historia, industria, topografía. Guía del turista (1909), Ibiza arqueológica (1911) i Historia del Museo Arqueológico de Ibiza (1911).
(Alacant, 1715 – 1806)
Erudit. Marquès consort d’Algorfa i senyor de Formentera del Segura.
Escriví Disertación sobre las medallas desconocidas españolas (1800), Disertación segunda sobre las medallas desconocidas españolas y navegación antigua en el mar Océano (1802) i diverses memòries sobre temes agronòmics, jurídics, astronòmics i econòmics. Aplegà una notable col·lecció numismàtica.
El seu fill fou Ignasi Pérez de Sàrrio i Ruiz-Dávalos (Alacant, 1777 – Montpeller, França, 1836) Militar i escriptor. Llegà la seva biblioteca a l’església de Sant Nicolau d’Alacant i continuà la història genealògica de la seva família, sobre la qual ja havia treballat el seu pare.
(Xàtiva, Costera, segle XVII – 1694)
Escriptor. Fou secretari del rei Carles II. Conreà la música. És autor de poesies i de relacions diverses.
Les seves Obras póstumas foren publicades a Madrid el 1736.
Veure> Bernat Peres (erasmista i apologista valencià del segle XVI).
(València, 1534 – Sogorb, Alt Palància, 8 desembre 1597)
Historiador eclesiàstic. En morir el bisbe M. Pérez de Ayala es traslladà a Madrid, on treballà en la recopilació i revisió dels Concilis Hispànics, sota la direcció de Gaspar de Quiroga, bisbe de Conca.
El 1581 se li concediren una canongia i el càrrec d’arxiver-bibliotecari de Toledo. Un any després, Gaspar de Quiroga, esdevingut arquebisbe de Toledo, el féu secretari del concili provincial que s’hi celebrà. El 1591 fou promogut al bisbat de Sogorb, on es preocupà especialment per la formació cristiana dels moriscos.
Deixà nombroses obres, com ara De sarracenis neophitis, Sobre la reformación de los moriscos en el Reino de Valencia, Catalogus Episcoporum Segobricensium, Juicio crítico sobre la falsedad de los cronicones de Dextro y Máximo, etc.
(València, 16 febrer 1804 – 29 gener 1868)
Escriptor i religiós escolapi, després secularitzat (1835). Fundà el “Diario Mercantil” (1834), que dirigí onze anys.
Edità algunes novel·les en castellà, i féu poesies humorístiques en llatí. Col·laborà a “El Mole”.
(Salamanca, Castella, 6 març 1830 – València, 9 març 1894)
Jurista i historiador. Des del 1858 ocupà diverses càtedres a la facultat de dret de València; hi fou rector de la Universitat (1868-73). Publicà estudis sobre dret a l’Espanya romana, història de l’Espanya goda i dret castellà a “Revista Ibérica”, “El Foro Valenciano”, “Revista de España”, “Revista de Legislación y Jurisprudencia”, etc.
Formà part de la junta del cantó federal de València el 1873. Seguidor del pensament krausista i membre de la Lliga de Propietaris de València, s’interessà pels problemes socials, fou president del Congrés Sociològic (1883) convocat per l’Ateneu Obrer de la ciutat, es mostrà partidari de la restauració dels gremis i impulsà el cooperativisme valencià.
Publicà La cuestión social en Valencia (1872), Historia de las instituciones sociales de la España goda (1896), i hom edità els apunts de les seves explicacions professorals: Historia general del derecho español (1886).
(Catarroja, Horta, 1936 – 1 abril 2013)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i, més tard, a Alemanya. Ha exposat individualment i col·lectivament a Espanya i a l’estranger.
Ha estat distingit amb nombrosos premis com el Senyera (1967), de l’ajuntament de València, i la medalla d’or al IX Saló de Març (1968), també a València.
Especialitzat en el treball del ferro, el cristall i la pedra artificial, ha evolucionat cap a un realisme proper al pop.
(Quatretondeta, Comtat, 18 setembre 1891 – 24 abril 1984)
Novel·lista. Va publicar més de cent novel·les del gènere rosa i de caire històrico-medieval. Reeditat constantment, és considerat un dels mestres del gènere.
De la seva producció es poden destacar Los caballeros de Loyola (1929), Doña Sol (1931), Madrinita buena (1932), Cabeza de Estopa (1941), Azucenas en Castilla (1953) i Yolanda (1958).
