Arxiu de la categoria: Biografies

Saga, Sibil·la de

6 Respostes

(Berga, Berguedà, vers 1245 – Barcelona, 1320)

Dama noble. Filla dels senyors de Berga. Es casà amb Arnau de Cabrera, de qui tingué cinc fills.

Es convertí en l’amant del rei Jaume I, que també havia estat amant de la seva sogra, Guillema, i el 1275 abandonà definitivament el seu marit. Intentà l’anul·lació matrimonial, que no li fou concedida, i convisqué amb el rei fins a la mort d’aquest, el 1276.

Instal·lada després a Barcelona, fou amiga i consellera dels reis Pere II, Alfons II i Jaume II. A la seva mort deixà bona part dels béns al convent de Montsió.

Safortesa -llinatge-

5 Respostes

(Illes Balears, segle XII – segle XVII)

Llinatge. Establert al regne de Mallorca, arran de la conquesta, i també al de Valencia.

El genearca fou el mercader Bernat de Safortesa (Catalunya, segle XII – Illes Balears, després 1230)  Mercader.

El seu besnét fou Pere de Safortesa i Colomines (Illes Balears, segle XIV – 1395)  Magnat. Fou anomenat el Príncep dels Mercaders per la seva immensa fortuna. Adquirí les cavalleries de Santa Margalida i Hero. Fou jurat pels mercaders i el 1382 era ciutadà. En el seu testament establí un fidecomís, amb gravamen de cognom i armes, en favor del seu nét Ramon de Safortesa i Burguès. L’única filla de Pere fou:

Francesquina de Safortesa i de Marí (Illes Balears, segle XIV)  El 1379 ja era casada amb el cavaller Ramon Burguès i Sorià, fill i hereu d’Arnau Burguès i Safont i de Catalina Sorià i Sallambé. Llur fill gran es digué Gregori Burguès i de Safortesa (i algunes vegades Gregori Sallambé). El fill segon fou l’hereu de l’avi matern, i per això es digué Ramon de Safortesa i Burguès.

Saforcada i Adema, Manuel

Deixa un comentari

(Viella, Vall d’Aran, 21 novembre 1877 – Barcelona, 29 novembre 1968)

Metge. Es llicencià en medicina (1900; doctorat el 1901) i en farmàcia (1903) a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1907) i catedràtic de medicina legal (1923.

Des del 1909 fou metge forense de Barcelona, així com soci fundador i més tard president de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona.

Autor de treballs com Examen médico-legal sobre las manchas de sangre (1913).

Safont i Lluch, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, 5 juliol 1803 – Madrid, 13 desembre 1861)

Comerciant i banquer. Fou associat de jove als negocis del seu pare Josep Safont i Casarramona, de qui heretà tots els béns el 1841. Anà a Madrid el 1830.

Un dels seus negocis més importants fou l’arrendament a l’estat del paper segellat entre el 1841 i el 1846; per això féu gran amistat amb J. de Salamanca, amb qui col·laborà en la construcció del ferrocarril d’Aranjuez.

El 1844 comprà l’antic palau de Monteleón i hi instal·là una de les millors foneries metal·lúrgiques del seu temps, on treballaven 95 obrers fixos i molts d’eventuals. Explotà una mina de ferro a la província de Toledo. Pel mateix temps creà una casa de banca molt florent a partir del 1898.

Morí sense descendència i l’heretà el seu germà Jaume, que s’anà desprenent dels negocis.

Safont i de Ferrer, Joan de

1 Resposta

(Besalú, Garrotxa, 15 juliol 1789 – Barcelona, 23 febrer 1847)

Historiador i filòsof. Fill del donzell Joan Francesc de Safont-Cella i Pau. Fou el darrer representant d’aquesta família de Besalú.

Benedictí, fou abat de Sant Pau del Camp. Catedràtic de psicologia, ideologia i lògica a la Universitat de Barcelona.

Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1835 i hi llegí una Memoria sobre los condes de Besalú en tres parts (1840-45). És autor també d’una Breve historia de la vida de los principales filósofos.

Safont i Casarramona, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, vers 1765 – Madrid, 24 febrer 1841)

Comerciant. Es dedicà al càrrec del cotó, que feia venir de Mataró. El 1802 es casà amb Rosa Lluch i Marech. A Barcelona (1814) continuà en el comerç i també s’especialitzà en la importació de queviures de Mallorca.

El 1830 es traslladà a Madrid, on féu una gran fortuna, en el cercle de Gaspar de Remisa, com a subministrador de l’exèrcit i fent préstecs a curt termini a l’estat, amb motiu de la Primera Guerra Carlina (1833-39).

Al final de la seva vida es dedicà també als negocis de mines de ferro i de plom. En la desamortització comprà molts solars a Madrid, on construí cases per vendre.

Fou el pare de Josep Safont i Lluch, el qual associà als seus negocis.

Safont, Marc

2 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Arquitecte gòtic.

Dirigí, a Barcelona, les obres del palau de la Generalitat entre el 1416 i el 1432, on féu la façana del carrer del Bisbe, que fou decorada per Pere Joan, els dos patis interiors amb l’escala adossada i l’esvelta galeria, així com la capella de Sant Jordi, construïda en estil gòtic flamíger amb entrellaçaments d’inspiració àrab.

Safont, Jordi

Deixa un comentari

(Lleida ?, segle XV)

Arquitecte i escultor gòtic.

Treballà com a mestre major de la seu de Lleida, on hi féu el sepulcre de Berenguer Gallart (1448-52), amb figures realistes i fullatges escarolats.

Se li atribueixen algunes escultures de la gran porta exterior del claustre, concretament la Verge, sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista.

Safont, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 1420 – 19 novembre 1487)

Funcionari de la ciutat de Barcelona i de la generalitat, dietarista i poeta. Fou probablement nét de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat.

Es casà amb Joana (morta el 1471) i en tingué una filla, de nom Isabel, que es casà en primeres núpcies (1466) amb Miquel Rosseta, d’Igualada, i en segones (1471) amb Miquel Rovira.

Havia estat escrivent de la casa de la ciutat des del 1436 i el 1440 passà al servei de la generalitat com a adjunt de Pere Torró, ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 hom l’anomena ja notari.

És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Generalitat o de la diputació del general entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412, i hi féu intercalacions des del 1414. Hi dibuixà il·lustracions. Bon narrador, posà molta passió en la seva prosa.

Fou ardent partidari de la Biga i enemic de la Busca, poc simpatitzant amb el Magnànim, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana.

Escriví també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre de 1411 fins al juny de 1412; i finalment el dietari pròpiament dit que agafa del 1414 al 1484.

Aquest dietari, del més gran interès històric i literari, és en general més extens que la part corresponent del Dietari de la generalitat i sembla que s’hi expressa amb una major llibertat.

Fou un bon poeta dins l’estil de la gaia ciència i fou premiat al certamen del 1458.

La seva personalitat fou descoberta per Josep Calmette partint d’una anotació del 1464 del Dietari oficial. En aquest, el precedeix Bernat Noves i el segueix Antoni Llombard. Dins el seu període intervenen també aquest darrer, Bartomeu Sallent i Marc Bosquets.

Josep Coroleu l’estudià i en traduí fragments al castellà en Los dietarios de la generalidad de Cataluña (1889). Fou publicada (1950) la part del Dietari oficial compresa entre el 1454 i el 1472 fent-la precedir d’un útil estudi. Posteriorment l’Arxiu de la Corona d’Aragó començà a publicar aquest Dietari i el primer volum (1974) comprenia una part de l’obra de Jaume Safont.

Saera, Ramon

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, segle XIV – 1357)

Jurista. De família de juristes, ha estat confós amb un seu germà Berenguer, canonge de Vic.

Advocat fiscal de la batllia i de la vegueria de Manresa i assessor dels consellers d’aquesta ciutat en la construcció de la sèquia, actuà d’intermediari amb el bisbe de Vic per a la solució del plet que aquella obra motivà.

Patrocinà l’obra de la capella de les Verges, de la Seu de Manresa, on fou enterrat i a la qual llegà un frontal brodat (obra del florentí Geri di Lapo), altres ornaments, llibres i peces d’orfebreria.

És autor de comentaris als usatges i les constitucions de Catalunya i d’altres obres de caràcter jurídic.