(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, 19 agost 1943 – )
Il·lusionista, més conegut amb el nom artístic de Xevi.
Ha actuat arreu dels Països Catalans i per Europa, i ha intervingut en diverses pel·lícules.
Des de l’any 1969 posseeix el rècord mundial de conducció d’automòbil amb els ulls tapats, amb el trajecte de Barcelona a Montserrat.
(Tàrrega, Urgell, 8 octubre 1929 – Barcelona, 1 març 2011)
Poeta. Fixà la seva residència a Barcelona. Fou perit químic.
Autor dels llibres de poemes Aquest somni (1956) i Galopant per la faula (1959), Suite pirinenca (1972), Nadal, un crit cap a la llibertat (1978), Poemes de l’estaquirot (1979), Els set principis hermètics del Kibalió (1980), La vall dels ecos (1985), Finalment el silenci (1988) i Història de Jacob narrada en forma de viacrucis (1989).
Benet de Sala i Cella (Girona, 1684 – 1749) Escriptor i eclesiàstic. Fou partidari de Carles d’Àustria. El 1715 emigrà a Roma prop del cardenal Benet de Sala i de Caramany, oncle seu. Finalment li fou permès el retorn. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Li són atribuïdes unes versions lliures de les sis primeres ègloges de Virgili.
Narcís de Sala i Cella (Girona, 1693 – 1769) Militar. Fou oficial a les companyies de guàrdies catalanes de Carles d’Àustria. Quan aquest fou emperador d’Alemanya continuà al seu servei. La seva família posseïa una biblioteca de 1.405 volums, xifra molt notable per a l’època.
(Barcelona, 22 desembre 1913 – 16 juny 1970)
Músic, ceramista i escriptor. Es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i fou deixeble de Juli Pons, Ricard Vives i Manuel Bosser.
Promogué el cant coral, fundà i dirigí el Grup de Cantaires de la Unió Excursionista de Catalunya (1954). Fou director de l’Orfeó de Sants (1957-64) i el 1960 creà el grup infantil La Trepa.
Estrenà diverses obres musicals relacionades amb l’excursionisme i publicà diversos cançoners, com el Cançoner de la Vall d’Aran (1963), Cançons d’humor i ginesta, Cançons de camí enllà, etc.
Compongué, entre altres obres, Cantem la muntanya (1958), un Oratori de Nadal, una Missa dels excursionistes (1966), l’obra Bucòliques, per a cor i orquestra de cambra. També publicà llibres de poemes.
Com a ceramista, exposà individualment a Mataró (1945), Barcelona i Sabadell i fou representant de l’estat espanyol a un certamen artístic de Santiago de Xile (1953).
(Berga, Berguedà, 1887 – 1971)
Músic. El 1900 entrà com a cornetí a l’Orquestra Unió Berguedana, posteriorment convertida en la cobla La Principal del Berguedà, que ell mateix dirigí durant prop de seixanta anys.
Es dedicà també a la composició de sardanes, entre les quals es destaquen Amàlia, Petita Ester i Anem a xauxa. Cal esmentar, així mateix, la seva tasca pedagògica, també en el camp de la sardana.
Dugué a terme recitals de piano i fou director de l’Orfeó Berguedà (1924-27). Fou també un gran animador de la Patum de Berga.
(Barcelona, 2 octubre 1844 – 5 desembre 1891)
Fotògraf. Posà el seu art al servei de diverses iniciatives culturals d’importància.
Reproduí en fotografia manuscrits poc coneguts de diversos arxius.
També fotografià els capitells del monestir de Ripoll (1878). Aquesta darrera sèrie fou molt utilitzada per als treballs de restauració que hi dirigí Rogent.
(Barcelona, 1879 – 1935)
Escriptor. Advocat (1904) i professor mercantil.
És autor del llibre de traduccions Himnari litúrgic (1915).
Publicà també obres diverses, com Sant Ramon de Penyafort i l’orde de la Mercè (1918), Ensaig de vocabulari d’impremta i Manual de transporte ferroviario.
(Bujaraloz, Aragó, 1605 – Perpinyà, 7 gener 1670)
Escriptor polític i frare agustí. El 1621 obtingué el títol de catedràtic perpetu en teologia. Fou professor de la Universitat de Lleida.
El 1640 es mostrà partidari de la intervenció francesa a Catalunya. Lluís XIII el nomenà abat de Sant Cugat i predicador i cronista de la Cort. Refugiat a Perpinyà l’any 1652 després de la caiguda de Barcelona, tornà a l’abadia el 1662.
Autor de Govern polític de la ciutat de Barcelona per a sustentar los pobres i evitar vagabundos (1636), Notícia universal de Catalunya en amor, servicis i fineses admirables (1639), Llàgrimes catalanes a l’enterro i exèquies de l’Iltre. Diputat de Catalunya Pau Claris (1641), Proclamación Católica (1640) i Epítome dels principis i progressos de les guerres de Catalunya dels anys 1640 i 1641.
Deixà inèdites: De la división geográfica de los reinos de Francia y España, Geographia Hispaniae, Sermó de sant Jordi predicat als diputats i oïdors de Catalunya i Elogio de Enrique de Laturingia, conde Harcourt, gobernador de Cataluña en 1646.
(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)
Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).
Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.
És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.
(Barcelona, 20 octubre 1875 – 15 febrer 1980)
Col·leccionista d’art. Reuní una important col·lecció de pintura realista, especialment d’autors catalans dels segles XIX i XX, i que a la seva mort passà, per donació, a l’abadia de Montserrat.
S’hi troben algunes de les obres més conegudes de Marià Fortuny (El venedor de tapissos), Santiago Rusiñol (Cafè de Montmartre), Ramon Casas (Madeleine), Joaquim Mir, Isidre Nonell i Francesc Gimeno (La petita i el bon companyó).
També hi són representats Picasso, Joaquim Vayreda, Martí i Alsina, Joaquim Sunyer, Anglada i Camarasa, etc.
