(la Llaguna, Capcir, 1701 – Ponts, Noguera, 2 setembre 1781)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de la Seu d’Urgell i es doctorà en teologia a la Universitat de Cervera. Fou rector de Llívia i de Ponts.
La seva tasca religiosa el portà a compondre un Promptuari moral, sagrat i catecisme pastoral (1754), amb la intenció de difondre la doctrina en el propi idioma. La seva obra acusa la inestabilitat de la llengua i el caràcter d’una època de decadència.
(Catalunya, segle XI – segle XII)
Pretendent al comtat de Cerdanya quan aquest passà, a falta de successió masculina, a Ramon Berenguer III de Barcelona (1117 o 1118).
Hom ha dit que devia ser un bastard, o bé un descendent per línia materna d’Enric, oncle de Bernat Guillem, el darrer comte cerdà.
Les seves reclamacions duraren fins al 1134, ja regnant Ramon Berenguer IV. En aquella data renuncià als seus possibles drets a canvi d’una compensació.
(Catalunya, segle IX)
Comte de Cerdanya i Urgell. Probablement visità Còrdova el 863 en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad, en nom de Carles II el Calb, i aconseguí d’emportar-se les suposades relíquies de sant Vicenç, retingudes a Saragossa.
La llegenda el fa franc i usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, i aquest hauria recuperat el comtat després de matar-lo. Tot fa creure, però, que fou un home del país, potser emparentat amb Guifré, i que tant el seu ascens al govern dels comtats pirinencs (potser des de la mort del comte i marquès Sunifred el 848) com la seva substitució (a l’inici del govern de Guifré I el Pelós i el seu germà Miró el Vell el 870) es feren sense cap violència.
D’altra banda, és ben cert que mai no fou comte de Barcelona. La seva condició de comte de Cerdanya és testimoniada per Pere Tomic (1438).
(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)
Jueu, anomenat Çulema o Çuleyman en els documents. Fill de Jahudà i nebot de Samuel Abenmenassé.
Torsimany al servei de Jaume II, actiu al regne d’Almeria (1309-10) i en les negociacions diplomàtiques posteriors (sobretot en 1314-17) amb el rei de Granada i el pretendent a aquest regne.
Nom artístic de la cantant catalana Maria Rosa Marco i Poquet (1943- ).
(Barcelona, 25 desembre 1925 – Sitges, Garraf, 25 gener 2013)
Dramaturg. Iniciat en el Teatro Español Universitario.
Entre les seves obres destaquen El baúl de los disfraces (1963), Motor en marcha (1964), Culpables (1961), Cita de sábados (1967), La casa de las chivas (1968, vodevil de gran difusió), Los delfines (1969), La piel del limón (1976), algunes de les quals han estat adaptades al cinema.
És autor també de la novel·la Las rayas blancas (1985).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1883 – Palma de Mallorca, 1950)
Escriptor. Fill de pare mallorquí, es dedicà al comerç. Fou regidor de Terrassa (1920 i 1923).
Escriví diversos estudis sobre la vida i costums dels gitanos, i com a poeta publicà Primers versos, El camí de meravelles (1920), amb pròleg de Gabriel Alomar, i Dolça llum (1924).
(Granollers, Vallès Oriental, 1 juny 1905 – Barcelona, 13 setembre 1988)
Músic. Germà de Conrad. Es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat i amb el seu pare, Martí Saló.
Ha escrit obres simfòniques amb llenguatge dodecafònic i nombroses sardanes, entre les quals destaquen Tardorenca i Tramuntanada.
(Granollers, Vallès Oriental, 4 desembre 1906 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 8 juliol 1981)
Instrumentista, compositor i director. Fill de Martí Saló (Catalunya, segle XIX) concertista i cornetista, i germà d’Emili.
Format a l’Escolania de Montserrat i després amb E. Casals i Blai Net, el 1923 entrà a la cobla La Principal de la Bisbal, que dirigí des del 1935.
Escriví nombroses sardanes (Sol de Banyuls, Als peus de la Verge, Solemnitat, etc) i edità una extensa discografia com a director de la cobla bisbalenca.
(Sabadell, Vallès Occidental, 11 març 1879 – 21 març 1936)
Impressor. Regentà la impremta Comas Faura, fins al 1917, any en que s’establí pel seu compte.
El seu taller aconseguí una fama ben guanyada per l’alta qualitat de la seva producció, en la qual figuren excel·lents obres de bibliòfil: Capítulos del Toisón de Oro, La Divina Comedia, El poema de Montserrat, de J.M. de Sagarra, i Crònica dels cavallers catalans, de Tarafa.
En morir, la casa que ell havia fundat passà a denominar-se Joan Sallent, Successor.
