(Igualada, Anoia, 6 febrer 1853 – València, 2 abril 1937)
Jesuïta i publicista. Sobresortí com a orador sagrat.
És autor d’un Cancionero Eucarístico Español en tres volums, d’uns Estudios de elocuencia en sis volums, i d’altres escrits de caràcter religiós.
(Sant Pere de Torelló, Osona, 1814 – Vic, Osona, 1870)
Pintor. Es formà amb Sebastià Gallès i Pujal. Excel·lí en el retrat i temes religiosos i també en la decoració de murs d’esglésies i de cases senyorials a Vic i comarca.
Fou professor de l’Escola de Dibuix de Vic (1864) i tot seguit director, fins a la seva mort. És autor de centenars d’obres, la majoria conegudes, a vegades ajudat per Sebastià Puigdollers.
Pintà quaranta-nous retrats per a l’episcopologi de Lleida, alguns dels de Vic, els quatre Doctors de l’Església per a Sant Just de Vic, part de la decoració de la casa Parrella, el cambril de l’església de la Pietat, etc.
(Barcelona, 29 març 1780 – Roma, Itàlia, 10 juny 1861)
Escultor neoclàssic. Considerat com el millor escultor de l’època d’Isabel II. Format a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, amb Salvador Gurri, se n’anà a Roma pensionat per la Junta de Comerç.
El seu estil és influït per l’escola florentina de l’època. En algunes obres seves s’observen les característiques romàntiques dels escultors francesos (Daoiz y Velarde, 1822).
Entre les seves escultures, cal remarcar: Gladiador ferit, Nereides (1802), al pati de la Llotja de Barcelona; una estàtua de Cervantes (1835); l’Obelisc del Dos de Maig, a Madrid, i el grup de Venys i Cupido.
(Manresa, Bages, 1886 – Capellades, Anoia, 1937)
Escultor i pintor. Format a l’Escola de Llotja, amplià estudis a París, on abandonà l’escultura per dedicar-se exclusivament a la pintura; es relacionà amb els cercles avantguardistes.
Participà en nombrosos certàmens col·lectius i obtingué medalla d’or a l’Exposició Internacional del 1911.
Abans de morir residí uns quants anys a l’Argentina.
(Barcelona, 1906 – 1995)
Pintora. Va adoptar el nom de casada, Anita Solà de Imbert. Ha exposat diverses vegades a Barcelona, Madrid i Bilbao.
Destacà com a muralista, sobretot en temes d’inspiració religiosa.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 11 agost 1884 – Barcelona, 27 agost 1973)
Religiós caputxí i bisbe titular de Colofó.
Entrà als caputxins de Barcelona el 1898 i se n’anà tot just ordenat a les missions de Nicaragua, on fou vicari apostòlic de Bluefields. El 1931 fou consagrat bisbe titular de Colofó (diòcesi de l’Àsia Menor, de la metròpolis d’Efes).
Havent retornat a Catalunya, residí darrerament a Barcelona, on esdevingué popular per la seva participació en múltiples actes de la vida ciutadana.
Eren fills de Baldomer Solà i Seriol.
Josep Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1891 – 1914) Metge i escriptor. Fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic de Badalona. Després de la seva prematura mort, els seus poemes i les seves proses foren recollits al volum pòstum titulat Roses blanques. L’obra poètica fou també reunida en un llibre de la col·lecció “Lectura Popular”.
Ferran M. Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1899 – Xile ?, segle XX) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat (1923). Fou ordenat el 1929. Es doctorà en teologia a Roma. El 1944 es traslladà a Xile, on fou professor de la universitat Catòlica des del 1950. Ha escrit molts articles i ha pronunciat un gran nombre de conferències. És autor dels estudis El venerable Lluís de Blois i Glòria nostra, així com d’una versió prologada d’On va l’home?, de J. Leclercq.
Lluís Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1900 – 1961) Sociòleg i economista. Fou sotsdirector general, durant vint-i-cinc anys, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Tingué una activitat intensa com a publicista i és autor de diversos opuscles. Els seus treballs tracten de preferència sobre diversos aspectes de la previsió social.
(Sant Joan d’Oló, Bages, 1671 – Catalunya, segle XVIII)
Cavaller. El 1705 fou un dels primers que reconegueren per rei Carles d’Àustria, tan bon punt aquest desembarcà a Catalunya. L’any següent, durant el frustrat setge de Barcelona per Felip V, pressionava la línia enemiga des de l’exterior, per la banda de Sant Cugat del Vallès.
Després prengué part en l’ofensiva per alliberar Aragó. Participà, entre d’altres accions, a la batalla del coll de Lechago, prop de Calamocha, on es féu remarcar pel gran coratge demostrat en l’ocupació d’un turó.
Fou Diputat Militar de la Generalitat del 27 de juliol de 1710 a la mateixa data del 1713. En cessar el seu mandat restà a Barcelona durant el setge borbònic. El 20 de juliol de 1714 fou nomenat membre de la comissió especial facultada per a arbitrar mitjans d’emergència davant la situació crítica de Barcelona.
L’11 de setembre de 1714 se sumà al gran contraatac dirigit per Rafael Casanova. Més tard combaté a la barricada del Pla de Palau i a la tarda era amb la junta de govern reunida a les voltes de Sant Antoni, poc abans de la capitulació, després de la qual li foren confiscats els béns.
(Barcelona, 17 gener 1932 – )
Escriptor.
Especialitzat en antologies de la premsa catalana: El Bé Negre i Cu-cut! (1967), En Patufet i Papitu (1968), L’Esquella de la Torratxa (1970), Xut! (1971), Un segle d’humor català (1973), El Bé Negre i els seus homes (1977), Història dels diaris catalans (1977), Història dels diaris en català (1978) i Humor culé (1998).
Col·laborador en diaris i revistes, cal fer esment de la sèrie Diaris en català (“Avui”), Dibuixants d’ara (“Hoja del Lunes”) i els seus articles a “L’Avenç”.
(Barcelona, 28 novembre 1905 – Estrasburg, França, 30 abril 1965)
Jurisconsult i polític.
Fou militant d’Acció Catalana i fundador de l’efímera Dreta Liberal Republicana de Catalunya (1930). Regidor de l’ajuntament de Barcelona l’any 1931, el 1932 s’afilià a la Lliga Catalana, i fou elegit diputat.
Després de la guerra civil, residí a França, on fou director de l’Institut de Dret Comparat del CSIC espanyol, vicedegà de la Facultat Internacional de Dret Comparat d’Estrasburg, membre de l’Associació Internacional de París i secretari general de l’Acadèmia Internacional de Dret Comparat de l’Haia.
Fou redactor en cap de la “Revista de Derecho Comercial” i autor d’obres sobre el dret comparat.
