(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Arquitecte i contractista. Actiu a Girona, es féu càrrec de la construcció de la gran escalinata de la seu (1690-94) i del segon cos de la façana el 1691, any en què passava a dirigir el conjunt d’obres de la seu; el 1698 emprengué el tercer cos de la façana.
Fora de Girona acabà el campanar de Vilanova i la Geltrú (1693-1706), planejat per fra Josep de la Concepció.
(Lleida, 1889 – Barcelona, 30 març 1955)
Metge. Fou oftalmòleg molt destacat. Professà a les facultats de medicina de Madrid (1912-20), Cadis (1920-26) i finalment, des del 1926, a Barcelona.
És autor d’un mètode original per a practicar la dacriocistorinostomia.
Publicà treballs mèdics molt remarcables.
(Barcelona, 14 novembre 1937 – )
Arquitecte (1970). Es formà a l’Escola de Barcelona, de la qual fou professor. Treballa juntament amb Jordi Garcés.
Entre les obres que han realitzat sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77); un edifici d’habitatges al carrer del doctor Pi i Molist, de Barcelona (1978-81); un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86), premi FAD del 1988, i, sobretot, el Museu de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i l’ampliació del Museu Picasso, tots dos a Barcelona, en els quals, resolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics. També han treballat en el camp del disseny industrial.
És autor del llibre Conversaciones con J.A. Coderch (1979).
(Barcelona, vers 1700 – Roma, Itàlia, 1756)
Gravador. Es formà a Barcelona, on practicà el gravat al boix i a l’acer. Vers el 1724 s’establí a Roma i fou deixeble de Trey. L’any 1739 residia novament a Barcelona, i entre el 1750 i el 1754 a Florència. De retorn a Roma, fou nomenat gravador oficial del Vaticà.
És autor de nombrosos retrats i d’una sèrie de gravats que reprodueixen les pintures trobades a Herculà i que foren publicats en tres volums (Roma, 1757-61). També és autor d’una estampa de la Mare de Déu de Montserrat voltada per l’Escolania.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
(o Surell) Escultor. Entre els anys 1697 i 1701 dugué a terme l’obra d’escultura de la porta salomònica de l’església de Caldes de Montbui, el projecte de la qual sembla que fou degut a Pere Ruppin, així com també els treballs inicials (1689).
La fornícula fou obra exclusiva de Sorell (1701-02), que treballà novament per a l’església de Caldes entre els anys 1723 i 1725.
(Barcelona, 7 febrer 1950 – )
Escriptor, professor, narrador i guionista. La seva obra reflecteix la quotidianitat i mostra una gran riquesa de registres i de llenguatge, d’estructura complexa i llengua viva.
Ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1994, premis Crítica Serra d’Or, Lletra d’Or i Prudenci Bertrana), etc. També ha escrit narrativa breu i prosa de no-ficció.
És coautor dels guions televisius “Agència de viatges” (1991-92) i “Estació d’enllaç” (1996-98).
També ha publicat poesia satírica, amb el pseudònim de Lo Gaiter del Besòs.
(Cervera, Segarra, 1932 – 1975)
Poeta. Es llicencià en lletres amb una tesi sobre Guerau de Liost. Publicà a la tercera Antologia poètica universitària.
Malalt, es retirà a la seva ciutat, on publicà Poemes (1971), expressió de la seva tendència a la poesia pura i a la veu popular, amb influències de Verdaguer i de Carner, i també reflex de la seva joia i de la seva angoixa vitals.
(Barcelona, segle XVI – Montserrat, Bages, 1618)
Monjo benedictí. Pertanyent a la comunitat de Montserrat.
Es dedicà a les investigacions històriques, que donaren com a fruit les obres Noticias para formar la historia de Montserrat y otros monasterios, Historia del monasterio de l’Estany, de canónigos regulares de san Agustín, Fundación del monasterio de Arquells, i Historia del obispo Gothmaro, que vivía en 888 y se llamaba obispo de Vich y de Manresa, con varias otras noticias muy curiosas.
(Anglesola, Urgell, segle XVI)
Jurisconsult. Notari públic i catedràtic de la Universitat de Barcelona.
És autor de Stilus capibrevandi (1547), que dedicà al bisbe d’Elna Miquel Despuig; en les reedicions del 1561 i el 1594 figura també un apèndix, en català, sobre les festes i dies feriats de l’audiència.
La seva obra principal és Lucerna laudemiorum omnia emphiteuseos iura complectens (1556, 1575), que és encara una autoritat en matèria emfitèutica.
(Lleida, segle XIII)
Mercader. Comercià activament per la Mediterrània, i especialment amb els territoris sarraïns.
A Tunis es casà amb Elisenda de Sant Climent, una captiva que havia restat vídua, mare de Guillemona, que l’emir Miralmomoní havia pres per muller. Arnau i Elisenda tornaren a Lleida amb la relíquia de Sant Drap de la Passió de Crist, robat secretament per Guillemona.
Descobert el robatori per l’emir, entaulà una enèrgica gestió davant de Jaume I perquè el Sant Drap li fos restituït. El monarca comminà a Arnau perquè tornès la relíquia, cosa que ell negà, ja que Elisenda no li revelà el seu secret. Arnau fou empresonat, però gràcies a la defensa del famós Guillem Sasala, recuperà la llibertat pagant 3.000 dobles d’or (1272).
Fins que la seva muller no es trobà a les portes de la mort, no li confessà la veritat i li entregà la relíquia, el qual la guardà fins que estigué a punt de morir (1297), i llavors la donà al bisbe de Lleida Guerau d’Andrià.
La relíquia fou venerada a la seu de Lleida fins al 1936.
