(Barcelona, 24 juliol 1862 – 1 juliol 1946)
Cantant. Fou molt conegut pel sobrenom d’el Musclaire, a causa del seu ofici.
Encara que no assimilà gaire els ensenyaments musicals i les exigències d’un actor, la qual cosa li impedí un triomf més durable, mostrà una veu de tenor realment excepcional, que li permeté despertar grans entusiasmes al llarg de la seva carrera professional. Aquesta fou, tanmateix, bastant curta.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 29 març 1854 – Barcelona, 6 desembre 1928)
Industrial tèxtil. Realitzà nombrosos invents que comportaren altres millores i novetats en els procediments de fabricació i en els resultats obtinguts.
Entre aquestes experiències reeixides figura la creació del teler mecànic de l’anomenada vichy ample, i un tipus de mocador de sedalina per al cap.
Concedí l’explotació de les seves patents a molts països.
(Sant Sebastià, País Basc, 29 desembre 1898 – Barcelona, 20 gener 1982)
Metge. Fou catedràtic de ginecologia a Barcelona (1949).
Autor d’una extensa obra en el camp de la història de la medicina.
(Catalunya, segle XIII)
Noble.
El 1251 assistí a les Corts catalanes, on prestà homenatge a l’infant Pere, el futur Pere II el Gran. També assistí a Barcelona a una assemblea de notables, on fou el jurament de conformitat del fill gran de Jaume I, Alfons.
Aquest Ramon d’Urtx, per raons cronològiques, sembla destriable de l’homònim.
(Mataplana, Ripollès, segle XIII – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1297)
Cavaller. Baró de Mataplana. Fill hereu de Galceran (II) d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Es casà amb Esclarmunda de Conat i fou pare de Ramonet d’Urtx i d’Hug de Mataplana (Hug I de Pallars).
Des del 1256 signà documents al costat dels seus pares, i actuà amb la seva mare fins a la mort d’aquesta (1290). La divisió que el rei Jaume I féu dels seus estats deixà part dels seus dominis, a la Cerdanya i a la vall de Toses, dins el Regne de Mallorca.
Sembla que cal referir al seu fill Ramonet la fracassada defensa d’Elna (1295) durant la invasió de Catalunya del rei Felip III de França. També fou Ramonet el Ramon d’Urtx que era majordom reial dels béns de Jaume II a Múrcia, i que morí abans que el pare, el mateix 1297.
Fou marmessor del comte Arnau Roger I de Pallars i tutor de les seves filles, una de les quals (la comtessa Sibil·la I) es casà amb el seu fill Hug. Morta la seva mare, heretà l’extens domini de Mataplana i donà cartes de poblament per a Castellar de N’Hug (1292) i la Pobla de Lillet (1297).
En el seu testament (1297) manà que es venguessin tots els seus béns per reparar les seves injúries i les de la seva mare. Els seus marmessors vengueren per 200.000 sous la seva herència al seu fill Hug de Mataplana.
Fou enterrat al convent de frares predicadors de Puigcerdà, i la seva làpida sepulcral, amb una escena del seu enterrament, és guardada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
(Urtx, Baixa Cerdanya, segle XIII – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1293)
Bisbe d’Urgell (1269-93). Fill probable de Galceran d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Era canonge de la Seu d’Urgell i ardiaca de Prats quan fou elegit bisbe d’Urgell.
Celebrà dos importants sínodes a la Seu d’Urgell, el 1276 i el 1286. Tingué fortes lluites amb el comte Roger Bernat III de Foix, hereu del vescomtat de Castellbò, pel domini de les valls d’Andorra, que posà fi al pariatge del 1278, patrocinat per Pere II de Catalunya-Aragó i completat per una altra sentència arbitral del 1288, que són el punt d’arrencada de l’actual règim polític d’Andorra.
Assistí a diversos concilis de Tarragona, i fou enterrat a la capella de Sant Salvador de la catedral d’Urgell, que ell havia fet construir.
(Catalunya, segle XI – segle XIII)
Llinatge feudal. Probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent.
Efectivament, hom pot identificar un vescomte Bernat d’Urtx, que actuava el 1081 i era fill d’un Bernat, amb el Bernat fill del vescomte Bernat II de Cerdanya-Conflent. Els Urtx empraren el títol vescomtal almenys fins al 1130.
Sembla també que els Naüja tenen el mateix tronc que els Urtx, car posseïen béns a Naüja, Illa, Vilella, Rigardà, Jóc, Espirà i Estoer, tots aquests llocs essent senyories dels Urtx.
Un dels primers personatges documentats és Galceran (I) d’Urtx.
(Zalla, Biscaia, 19 novembre 1728 – Madrid, 1 març 1803)
Militar. El 1793 era mariscal de camp. A la Guerra Gran lluità contra els francesos al País Basc i a Catalunya, on fou nomenat capità general arran de la mort del comte de La Unión (setembre 1794-96).
Assolí de redreçar el curs de la guerra, gràcies a l’acció de la junta de diputats dels corregiments catalans que es formà aleshores, i que ell impedí que es convertís en Junta de Govern del Principat. En signar-se la pau de Basilea (1795), fou ascendit al grau efectiu de capità general.
La masia del terme de Badalona anomenada popularment can Ruti fou construïda per seu pare i heretada més tard pel seu germà Ramón de Urrutia.
(Saragossa, Aragó, segle XV – Tarragona, 9 setembre 1489)
Arquebisbe de Tarragona (1446-89). Era canonge prior de la seu de Saragossa, i fou president de la Generalitat (1446-49) i canceller de la corona catalano-aragonesa (1454-65, 1466-80). El papa Calixt III el nomenà general de les galeres que envià contra els turcs.
Participà en la guerra contra Joan II, primer al costat del príncep Carles de Viana, però aviat es passà al bàndol del rei Joan II, el qual serví fent una guerra implacable als enemics del rei a les contrades de Tarragona i de Tortosa.
El 1463, sota la seva protecció, es constituí una diputació del general reialista, formada per un sol diputat, Bernat de Saportella. El 1468 hostatjà el rei i assistí a la mort de la reina Joana a Tarragona.
Féu corregir i editar de nou el breviari de la diòcesi, i construí el cadirat del cor de la catedral el 1479. Deixà escrita una relació de la guerra civil.
El papa Calixt III el nomenà patriarca d’Alexandria, títol que féu servir sempre al costat del d’arquebisbe de Tarragona.
(Aragó, segle XIII)
Dama. Filla del noble Eiximèn d’Urrea. Es casà amb Ferran Sanxis de Castre, fill natural de Jaume I.
En restà tràgicament vídua el 1275, quan Ferran fou negat al riu Cinca per ordre de l’infant Pere.
Tingué del seu marit un fill, Felip Ferrandis de Castre, que havia de continuar el llinatge.
