(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Bronzista i orfebre. Establert a Sarrià (Barcelona).
Sobresortí en obres presentades a les Exposicions d’Arts Decoratives i de Belles Arts de Barcelona, als darrers anys del segle XIX i als primer del XX.
(Barcelona, 4 abril 1866 – 1939)
Pintor, dibuixant i gravador. Fill d’un teixidor, estudià a Llotja. Els primers temps de la seva vida són poc coneguts. El 1904 estudiava i treballava en alguna còpia al Museo del Prado de Madrid.
Els anys 1905-07 posseïa, al barri de Ribera de Barcelona, un taller on es dedicà a l’ensenyament. Fou soci del Cercle Artístic de Barcelona i professor de pintura, dibuix i preferentment gravat -en especial l’aiguafort- a l’Institut de les Arts del Llibre. Preocupat per l’ensenyament, fundà el 1910 una efímera Societat Pestalozziana.
Premiat a Buenos Aires el 1910, no recollí mai la recompensa, ja que sempre fou persona de gran desinterès econòmic. Féu un donatiu a la Casa de Caritat barcelonina per l’import íntegre d’uns quadres que vengué a Londres. Allí li fou feta una gran oferta per un Sant Medir, que considerava la seva millor obra, però preferí donar-la al Museu d’Art Modern de Barcelona. Morí pobre i oblidat.
En la seva obra, mal coneguda, dedicada al paisatge fet sempre del natural i a la figura, així com als temes simbolistes i al·legòrics, demostra profunda coneixements del dibuix, del color i de l’expressió, i hi dominen les grisalles, d’un marcat sentit impressionista; el seu art entronca a vegades amb Modest Urgell i a vegades amb Arnold Böcklin, tot conservant, però, una personalitat remarcable.
(Barcelona, 1907 – 1995)
Escultor de figures de ferro i pintor. Format a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona, fou professor d’escultura de ferro a l’Escola Massana.
Dirigí el Taller de Ferros Artístics i d’obres que duu el seu nom.
Com a pintor ha exposat individualment a Barcelona (1978) i a Sitges (1979).
(Barcelona, 8 març 1828 – maig 1895)
Químic. Tenia el títol nobiliari de baró de Tovar.
És autor de diversos invents en l’obtenció de sals de plom resinoses, així com d’altres per a les anàlisis i la depuració de l’oli.
Dirigí la “Gaceta Universal de Agricultura, Industria y Artes”. És autor de diversos escrits. Fou un dels organitzadors de l’Exposició General Catalana de 1871.
Veure> Isabel d’Urgell i d’Aragó (duquessa de Coïmbra, 1409-59).
(Catalunya, segle XIII – després 1271)
Fill del comte Ponç I d’Urgell.
A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d’heretar el comtat al·legant que els fills d’Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo.
(Reus, Baix Camp, 5 maig 1889 – Madrid, 5 desembre 1957)
Actor teatral i cinematogràfic. Debutà a Madrid (Teatro Español) el 1909.
Aviat fou popular (amb el nom artístic Mariano Asquerino). Actuà per l’Amèrica del Sud i per l’estat espanyol.
Féu pel·lícules com La dama del antifaz, La última carta, Nieve en mayo, Una vez en Bagdad, etc.
(Barcelona, 1888 – 1974)
Dibuixant.
Començà a publicar a “L’Escolanet” (1906) i després a “Els Follets”, “Pulgarcito”, “En Belluget” (1915, fundat per ell) i “TBO”, on des del 1917 fins a la seva mort col·laborà constantment amb caricatures i historietes purament humorístiques, d’estil molt personal.
Pseudònim de l’anarquista català Joan Montseny i Carret (1864-1942).
(Franja de Ponent, segle IX – 950)
Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).
Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.
Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.
