(Barcelona, 19 febrer 1814 – 29 juny 1889)
Advocat i eclesiàstic. Fou catedràtic i degà de la facultat de dret de Barcelona. Assolí un fort prestigi com a jurista.
Era membre de l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1852.
(Tortosa, Baix Ebre, 23 juny 1874 – Deltebre, Baix Ebre, 7 agost 1938)
Periodista.
És autor d’un extens aplec de costums tortosins, publicat a l’obra Espurnes de la llar. Costums i tradicions de Tortosa (1909-12), de la qual aparegueren quatre volums.
(Sant Quirze de Besora, Osona, 1925 – Vic, Osona, 30 desembre 1989)
Pintor i poeta. S’inicià tardanament en el conreu de la pintura. Féu la primera exposició individual a Vic, el 1970. Signà Vergesgrau.
Interessat per la matèria i les textures, pintà detalls de paret intentant de representar qualitats matèriques i jugant amb els contrasts.
Ha escrit i il·lustrat llibres de poemes com Jeroglífic (1982), Llunari bilingüe (1987) o L’arc voltaic (1987).
(Barcelona, 30 maig 1896 – 8 setembre 1970)
Pedagog. Fill de menestrals, fou alumne de la sucursal que tenia l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia al Poble Sec, i després de les Escoles Catalanes del Districte VI.
El 1920 fou nomenat director de les Escoles Catalanes del Districte II, però aviat va deixar aquesta escola perquè Manuel Ainaud el cridà per organitzar l’Escola del Mar de l’ajuntament de Barcelona, que dirigí fins a la jubilació.
Obres: La nostra posició pedagògica (1932) i Libro de evocaciones 1922-1947.
(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)
Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de Joaquim Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.
Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.
Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company Joan Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).
La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.
Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.
(Barcelona, 21 març 1928 – 24 febrer 2014)
Poeta. És llicencià en medicina i participà en les antologies poètiques universitàries.
El seu primer llibre Soledat de paisatges (1959), respon a un simbolisme melangiós.
Amb El gos (1967, premi Salvat-Papasseit de poesia 1965) i La vida nova (1970, premi Carles Riba 1968) enceta un realisme que parteix de la vida quotidiana combinat amb la ironia.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 11 octubre 1873 – Palafrugell, Baix Empordà, 19 setembre 1914)
Escriptor.
Publicà la conferència Orientacions polítiques del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907) i un cert nombre de poemes.
(Barcelona, segle XX – )
Nissaga de titellaires. Iniciada per Sebastià Vergés i Prats (1900-1974), que, havent après l’ofici amb Jaume Anglès i Vilaplana, fundà Putxinel·lis Vergés amb el seu germà Antoni (1909-1990) i la seva muller, Isabel Cadena (1905-1997).
Els seus fills Sebastià (1929-25 maig 2014) i Martí Vergés i Cadena (1931-2014) s’afegiren al grup, que viatjà per tot Catalunya i treballà de forma estable al Turó Parc, el Tibidabo i diversos locals barcelonins: Els Quatre Gats (1939-45), el Poble Espanyol de Montjuïc (1940-58) i Can Jorba (1949-63).
Pioners dels espectacles de titelles per televisió, han fet també obres per a adults (La guerra de la Independència, Batalla Naval, L’enderrocament de l’Infern, etc).
El 1973, la secció de titelles de l’Institut del Teatre atorgà a Vergés i Prats el Premi d’Honor a la trajectòria artística, i el mateix any debutà Sebastià Vergés i Martínez (1958- ).
Els Vergés disposen de tres companyies, que combinen obres i putxinel·lis de la primera generació amb produccions totalment noves, com La Laia i l’avi Vicenç (1998) i Els Pastorets, fum, fum, fum (1999), interpretada per més de quaranta titelles i amb decorats dels germans Salvador.
Enllaç web: Titelles Vergés
(Algaida, Mallorca, 18 març 1929 – Barcelona, 2 febrer 2022)
Metge. Llicenciat en medicina i cirurgia el 1952. Inicià la seva formació sobre malalties infeccioses a l’hospital Claude Bernard de París (1958) i el 1965 es doctorà en medicina i cirurgia i s’especialitzà en medicina interna.
Ha estat cap de servei a l’Hospital de Nostra Senyora del Mar (1966-68) i metge del servei d’urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (1968-75), on des del 1975 fins al 1997, en què es jubilà, ocupà el càrrec de cap de la Unitat de Malalties Infeccioses, que fou la primera de l’estat espanyol. Ha estat professor de patologia clínica i mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-97).
És autor de nombroses publicacions i ponències, tant nacionals com internacionals, i ha col·laborat en diverses monografies i llibres mèdics, com Enfermedades Infecciosas, atlas práctico para el médico general (1984) i Enfermedades Infecciosas (1988).
Fou president de la Societat Catalana de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears del 1985 al 1987; així com president i coordinador general de diverses comissions sanitàries de la Generalitat de Catalunya.
