Caseria, a l’oest del terme, al límit amb el d’Elx (Baix Vinalopó).
Vall-llonga, la -Alacant-
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Vallivana
Santuari de la Mare de Déu de Vallivana, patrona de Morella, situat a 25 km al sud-est d’aquesta ciutat. El conjunt del santuari, compost de l’església, un hostal (gòtic) i d’altres dependències (651 m alt), és a la dreta de la rambla de Vallivana (afluent de capçalera de la rambla de Cervera, que neix al vessant meridional de la serra de Xiva i que rep els noms de barranc de la Carcellera i de Cap del Terme), vora la carretera de Vinaròs a Morella.
L’església és d’una sola nau, amb creuer i quatre altars laterals, a més de l’altar major, darrere el qual hi ha el cambril. La imatge és petita, de terra cuita, probablement del segle XIV. El santuari actual fou construït al començament del segle XIX (inaugurat el 1838), però ja al segle XIV hi havia una capella per a allotjar-hi la imatge de la Mare de Déu.
L’expansió de la devoció a la Mare de Déu de Vallivana, i l’inici de les festes que li són dedicades, tenen l’origen en un vot de la ciutat de Morella amb motiu de la pesta del 1672. Cada sis anys la imatge és traslladada a peu a Morella, on se celebren les festes del Sexenni.
Vallicrosa
Llogaret, al sector septentrional dels Aspres, al nord del poble, vora el torrent de Vallicrosa, afluent per l’esquerra de la riera de Castellnou.
Vallhiverna
(Montanui / Benasc, Ribagorça)
(o vall Hiverna) Vall, afluent per l’esquerra de l’Éssera, al Pirineu axial, on hi ha els pics de Vallhiverna, situat entre la serra Negra i la de Llauset, al sud del massís de la Maladeta.
Assoleixen 3.062 i 3.067 m alt.
Vallguarnera i de Blanes, Francesc de
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù.
Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.
Vallguarnera i Lanza di Trabia -germans-
Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII) Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676) Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.
- Jeroni de Vallguarnera i Starrabba (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1692) Heretà la senyoria d’Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep.
- Josep de Vallguarnera i Starrabba (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1720) El 1692 heretà del seu germà Jeroni la torre de Caldes de Montbui. Fou el tercer duc de l’Arenella, i pare de:
Simó de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743) S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
Vidal de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768) Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:
Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966) Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
Vallguarnera -llinatge-
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
Vallgornera -varis bio-
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
Vallferrera, la *
Veure> vall Ferrera (vall dels Pirineus axials).
Vallfarta, la *
Veure> vall Farta (sector de la comarca).
