(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)
Sector marítim del municipi, al vessant oriental de la serralada del desert de les Palmes, on s’estenia l’antic terme d’Albalat dels Ànecs.
A la zona més pròxima a la platja hi ha l’albufera de la Ribera de Cabanes o ribera dels Ànecs. Hi ha estació del ferrocarril de Barcelona a València.
(País Valencià, segle XVII – València, 1680)
Bandoler. Frare agustinià. S’oferí al lloctinent general de València Pedro Manuel Colón de Portugal, per capturar el bandoler mossèn Senent a canvi de l’indult del seu germà, també bandoler, i acceptada la proposició, es convertí en cap de quadrilla i aconseguí de capturar el bandoler Senent.
Deixà aleshores l’hàbit i es convertí ell mateix en bandoler i es féu temible sota el nom d’el Frare. Capturat a Horta de València i empresonat a la torre dels Serrans, el governador de València Josep de Castellví i d’Alagó el processà i féu garrotar malgrat la reclamació del pres feta per l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
Aquest excomunicà el governador per haver infringit el fur eclesiàstic -juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València-; el lloctinent general fou deposat del càrrec i el governador no fou perdonat fins després d’ésser multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe.
Veure> Sant Joan de la Ribera (convent de franciscans descalços).
(Banyuls de la Marenda, Rosselló)
Antic nom del barri de la Rectoria.
(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)
Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).
Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.
Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.
Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.
La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Compositor. Sembla que fou membre de la capella pontifícia en 1506-23.
És autor de dues misses a quatre veus, de nadales i de motets. Se li atribueixen composicions a tres i a quatre veus incloses al Misteri d’Elx al segle XVI, entre elles l’escena dels jueus.
(València, 20 maig 1778 – Madrid, 16 març 1835)
(o Helip) Pintor. Fill de Josep Ribelles. Fou deixeble del seu pare i de l’Acadèmia de Sant Carles de València, i, des del 1799 , de la de San Fernando de Madrid, ciutat on fou professor i pintor a la cort espanyola.
Dibuixà, entre moltes làmines, les del Quixot publicat per l’Academia Española l’any 1819. Pintà aquarel·les, frescs (sostres del Palau Reial de Madrid) i olis (El mantejament de Sanxo, Èdip cec i la seva filla). També conreà el gravat.
(València, 11 desembre 1743 – 27 febrer 1795)
Arquitecte. Fou deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué acadèmic de mèrit (1773) i tinent director (1788); també fou nomenat acadèmic de mèrit de la de San Fernando, de Madrid (1781).
Projectà i construí la capella de la Verge del Populo a Quart de Poblet i el cambril de Sant Crist a l’església del Roser del Gra. Intervingué en nombroses obres d’enginyeria a València, Múrcia, Catalunya i Aragó.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Pintor. Deixeble de Vicent López. Seguí el corrent neoclàssic amb influències barroques.
És autor de l’oli Desembarcament a València de Ferran el Catòlic i Germana de Foix (Museu de Belles Arts de València) i de diversos frescs a l’antic cor i al presbiteri de la catedral de València i a l’església de Santa Maria de Cocentaina.
El seu fill i deixeble fou Josep Ribelles i Felip.
(València, 8 juny 1765 – 11 gener 1826)
Erudit. Dominicà (1778), fou cronista de l’orde i de la ciutat i regne de València.
Publicà la primera part d’Observaciones histórico-críticas a las trovas intituladas de Mosén Jaime Febrer (1804), l’autenticitat de les quals discutí encertadament, Compendio histórico de todas las epidemias padecidas en Valencia antes del año 1647 (1804), Memorias histórico-críticas de las antiguas Cortes del reino de Valencia (1810), i deixà inèdites diverses obres d’història i de filologia, en gran part desaparegudes.
