(Alacant, 24 juny 1813 – 23 gener 1886)
Escriptor. Fou cronista provincial d’Alacant (1867-85), redactor d'”El Heraldo” i “El Pensamiento” i fundador d'”El Teatro”, “La Flor” i altres periòdics.
Publicà els reculls poètics Poesías (1840), Afectos de madre (1844 i 1874), Enma (1854), Cantares y otras rimas que lo parecen (1876), etc, les novel·les Dos coronas (1854), Dolor y resignación (1854) i altres reculls de prosa literària –Anacaona, 1856- i cròniques d’història local.
(Pollença, Mallorca, 1886 – 1976)
Pintor. A tretze anys anà a Buenos Aires, on féu diverses feines i començà a pintar autodidàcticament. No tornà a Mallorca fins el 1921. Es presentà en una exposició col·lectiva a la sala La Veda de Palma el 1928, any en què participà en la també col·lectiva Missió d’Art de Mallorca a l’Argentina.
Exposà sol, encoratjat per Hermen Anglada, el 1930 a les Galeries Costa, i després a Londres, Barcelona i París. Després de la guerra civil tornà uns quants mesos a l’Argentina i exposà a La Plata i Buenos Aires.
Ha conreat el paisatge, la pintura de flors i la natura morta, gènere que ell a re-introduït a Mallorca. La seva pintura, intuitiva, suau i serena, constitueix una conscient reacció contra l’exaltació modernista.
(València, 4 abril 1885 – 1886)
Setmanari. Manuel Torres i Orive en fou propietari, i director, Rafael M. Lerín, el qual dimití com a director en el número 31, i fou substituït per Ramir Ripollès.
S’autodefinia com a “periòdic ballador i batallador”. El títol del setmanari venia del nom del personatge homònim de les processons de Corpus. Originàriament era redactat en valencià, amb una intenció evident de dignificació del llenguatge, però, als darrers números, apareixia el periòdic gairebé tot en castellà.
Tant pel seu caràcter satíric com per les opinions liberals que s’hi expressaven, en va guanyar molts lectors; d’alguns números n’havien aparegut fins i tot tres edicions. No solament parlava d’assumptes polítics, sinó que intervenia també en les disputes literàries: per exemple, va oposar-se a un homenatge a Teodor Llorente.
(Ciutadella, Menorca, 1843 – Madrid, 1886)
Escriptor i polític. Era llicenciat en dret. Tenia els títols de duc d’Almenara Alta i marquès de Monasterio. Residí a Madrid.
Milità al partit conservador. Resultà elegit, en diverses ocasions, diputat a les corts. Tingué fama com a publicista catòlic. Fou un dels fundadors i col·laboradors dels periòdics “La Cruzada” i “Revista Científica”.
Publicà el llibre de proses Un libro para los amigos (1878). En edició pòstuma aparegué un recull de les seves poesies, escrites en castellà.
(Alacant, 1886 – Aigües de Busot, Alacantí, 1938)
Escriptor. Dirigí el diari alacantí “El Tiempo” de 1925 a 1931. Hi escrivia una secció de poesia festiva.
És autor dels reculls poètics Acuarelas (1909) i Ante el enigma (1914), de la novel·la Las hojas caen (1911) i d’algunes obres de teatre.
(Selva de Mallorca, Mallorca, 1886 – Palma de Mallorca, 1975)
Historiador. Llicenciat en filosofia i lletres, professor de l’Institut Ramon Llull de Palma de Mallorca i acadèmic corresponent a l’Academia de Historia.
Ordenà els arxius municipals de les Balears i en publicà catàlegs, acompanyats de notícies històriques locals.
De la seva producció destaca la Historia del Estudio General Luliano y de la Real y Pontificia Universidad Literaria de Mallorca (1973).
(Llucmajor, Mallorca, 31 agost 1811 – Palma de Mallorca, 19 febrer 1886)
Prelat. Fou canonge de Palma i més tard, bisbe de Menorca (1858-75) i de Mallorca (1875-86). Les seves pastorals foren remarcables.
El seu germà fou Antoni Jaume i Garau (Llucmajor, Mallorca, vers 1820 – Palma de Mallorca, 1885) Metge. Estudià medicina a Montpeller, on publicà la seva tesi (1850). Dirigí l’hospital de colèrics de sa Llonja (1865). Fou regidor de l’ajuntament de Palma i president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Publicà la traducció que ell mateix havia fet de Los pozos artesianos en Mallorca (1879), d’Hermite.
(València, 20 setembre 1886 – Madrid, 16 octubre 1975)
Il·lustrador i periodista. Format a les escoles oficials de València i Madrid, fou deixeble de Joaquim Sorolla.
En el camp de la crítica ha conreat temes taurins (amb el pseudònim Zig-zag) i esportius (dirigí la publicació “Armas y Deportes” del 1924 al 1932).
Així mateix, ha estat il·lustrador d'”El Imparcial” i de “Blanco y Negro”, entre altres publicacions.
Té una sala al Museu Nacional de Ceràmica de València.
(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)
Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.
Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.
Dades dels Països Catalans 