(Alacant, 24 juny 1813 – 23 gener 1886)
Escriptor. Fou cronista provincial d’Alacant (1867-85), redactor d'”El Heraldo” i “El Pensamiento” i fundador d'”El Teatro”, “La Flor” i altres periòdics.
Publicà els reculls poètics Poesías (1840), Afectos de madre (1844 i 1874), Enma (1854), Cantares y otras rimas que lo parecen (1876), etc, les novel·les Dos coronas (1854), Dolor y resignación (1854) i altres reculls de prosa literària –Anacaona, 1856- i cròniques d’història local.
(Pollença, Mallorca, 1886 – 1976)
Pintor. A tretze anys anà a Buenos Aires, on féu diverses feines i començà a pintar autodidàcticament. No tornà a Mallorca fins el 1921. Es presentà en una exposició col·lectiva a la sala La Veda de Palma el 1928, any en què participà en la també col·lectiva Missió d’Art de Mallorca a l’Argentina.
Exposà sol, encoratjat per Hermen Anglada, el 1930 a les Galeries Costa, i després a Londres, Barcelona i París. Després de la guerra civil tornà uns quants mesos a l’Argentina i exposà a La Plata i Buenos Aires.
Ha conreat el paisatge, la pintura de flors i la natura morta, gènere que ell a re-introduït a Mallorca. La seva pintura, intuitiva, suau i serena, constitueix una conscient reacció contra l’exaltació modernista.
(València, 29 novembre 1886 – 25 març 1972)
Arquitecte. Estudià a Madrid i a Barcelona, on es titulà el 1914. Desenvolupà la seva carrera professional a València.
Les seves millors obres són anteriors al 1920 i acusen la influència del modernisme. Però, més tard, optà per un eclecticisme clàssic i monumentalista, ignorant per complet el nou corrent racionalista que s’estava imposant per tot Europa, com la part de la plaça de Castelar, que fou dissenyada per ell (1931).
(València, 1886 – 1974)
Historiador. Doctor en ciències exactes per la universitat de Madrid i llicenciat en història per la de València, fou professor de la facultat de ciències i de l’Escola d’Arts i Oficis de València.
Fundà i dirigí les revistes “Esto Vir” i “Cultura Valenciana” (1926-31), dedicada sobretot a estudis relacionats amb l’art i les lletres autòctones de caràcter bilingüe, però que anà abandonant a poc a poc la utilització del català en les seves planes.
El 1932 fou secretari i després president de Lo Rat Penat. Fou delegat del Patrimoni Artístic Nacional a València, Castelló i Alacant, i vice-president de l’Acadèmia Valenciana d’Història.
Dedicà especial atenció a diversos aspectes de la història del País Valencià i publicà, entre d’altres, les obres Ramón Muntaner y su Crónica (1944), La ciudad de Valencia en tiempos de san Vicente Ferrer (1953), El misterio de Elche (1952) i La lonja de los Mercaderes (1952).
(Mislata, Horta, 18 abril 1831 – València, 4 febrer 1886)
Propagandista cristià. Fuster d’ofici.
Introduí a Mislata les Conferències de Sant Vicenç de Paül, a València (1861) la Germandat del Santíssim Sagrament, una casa de vocacions eclesiàstiques i, el 1884, el Patronat de la Joventut Obrera, encara en activitat.
(València, 7 març 1886 – Madrid, 11 abril 1964)
Escriptor en castellà. Orador brillant i de públic heterogeni, popularitzà les seves charlas, on sovint al·ludí l’esperit de reconquesta, d’Imperio i les virtuts del Movimiento Nacional.
Escriptor prolífic, d’una certa filiació modernista, escriví novel·les, assaigs i teatre, a part de moltes col·laboracions periodístiques.
Cal destacar les seves memòries Tierras, tiempos y vida (1958) i América, españolear (1963).
(Perpinyà, 1886 – 1973)
Poeta i periodista. Fundà, juntament amb Robert Subirós, el periòdic “La Renaissance Catalane” (1918), secretari de La Colla del Rosselló i dirigent de la Companyia dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or i col·laborà en diverses revistes catalanes.
Publicà els llibres de poesia Poemes de guerra (1915), Les hores que passen (1917) i Clarianes (inèdita), la novel·la Rue de Jasmin (apareguda a “L’Indépendant”).
Com a periodista, de 1936 a 1939, féu nombrosos reportatges sobre la guerra civil i obtingué la creu de la República Espanyola.
Havia signat P. Francis-Ayrol.
(País Valencià, 1886 – 1892)
Nom que prengué la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona en absorbir la Companyia dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol.
Acabà la línia de Xàtiva a Alcoi, en construcció.
Fou absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
(País Valencià, 1862 – 1886)
Nom que prengué la Companyia del Ferrocarril d’Almansa a Xàtiva i Grau de València en obtenir la concessió per a construir i explotar la línia de València a Tarragona, inaugurada el 1865.
El 1881 adquirí la línia de via estreta entre Carcaixent i Dénia, propietat de la SA Transway de Carcaixent a Gandia.
El 1886 absorbí la Companyia dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol, i canvià el nom pel de Companyia dels Ferrocarrils de l’Est d’Espanya.
(Alacant, 5 agost 1886 – Madrid, 6 gener 1976)
Compositor. Estudià amb Saint-Saëns i M. Reger. Presidí la Junta Nacional de Música (1931-36) i la secció espanyola de la Societat Internacional de Musicologia, i fou membre de l’Institut de França. Basà la seva producció en la música popular d’Alacant.
Amb Suite llevantina, per a orquestra, guanyà el primer premi del concurs internacional de Viena (1911). Les seves composicions més notables són la Sonata per a violí i piano (1913), Don Quijote velando las armas (1924), la cantata La nochebuena del diablo (1926), el ballet El contrabandista (1928), Sonata del sur (1945), Sonata espagnole (1949), Segon concert per a corda (1956), entre d’altres.
El 1956 Alacant creà el premi internacional de composició Òscar Esplà.
Dades dels Països Catalans 