(Maó, Menorca, 29 abril 1771 – 17 febrer 1840)
Historiador. Germà de Bartomeu, Josep, Joan i Pere.
Escriví, entre altres obres, les titulades Ensayo sobre algunas inscripciones y otros puntos de antigüedades (1825), Fortificaciones antiguas de Menorca i Inscripciones relativas a Menorca, y noticia de varios monumentos descubiertos en ella (1833).
Entre 1826 i 1838 publicà set quaderns titulats Noticias relativas a la isla de Menorca.
(Bonrepòs, Horta, 1771 – València ?, 1812)
Pintor. Acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1804).
Entre la seva obra sobresurt el Casament a València de Felip III i Margarida d’Àustria-Estíria (Museu de Belles Arts de València).
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 8 juny 1740 – 4 març 1771)
Religiós i escriptor. Professà en l’orde dominicà el 1756 i estudià als col·legis d’Oriola, Ontinyent i València.
Publicà comentaris a obres de fra Luis de León (1769, 1765) i mantingué una extensa correspondència amb Gregori Maians, Agustí Sales, Carles Ros, Josep Teixidor i altres erudits i escriptors valencians sobre problemes culturals ben diversos. L’epistolari ha estat publicat en part per Roc Chabàs (1891) i Vicent Castañeda i Alcover (1923, 1926). Hi ha manuscrits seus a l’Academia de la Historia (Madrid) i les biblioteques Universitària i Municipal de València.
Hom li ha atribuït la Rondalla de rondalles (1768, 1776, 1820, 1971, etc), obra de caràcter summament popular, que aplega, literàriament, una gran quantitat de vocables i frases fetes del País Valencià. Redactà també una Recopilación de refranes valencianos (1920) i un quadern d’esmenes i addiccions a Escritores del Reino de Valencia, de Vicent Ximeno.
Per la seva posició davant la problemàtica lingüística i cultural valenciana, Galiana ha estat inscrit dins el petit cercle valencià del segle XVIII anterior a la Renaixença.
(Albaida, Vall d’Albaida, 1700 – València, 1771)
Teòleg. Estudià a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de filosofia i de metafísica. El 1727 obtingué una pabordia a la seu de València amb càtedra de teologia escolàstica. El mateix any ingressà a la congregació de l’Oratori.
Tomista fervent i defensor dels mètodes escolàstics tradicionals, obstaculitzà, a parer de Gregori Maians, que sostingué amb ell una polèmica pública, tota renovació de l’ensenyament universitari.
Publicà, en cinc volums, sobre teologia tomista, Divus Thomas (1744-52), La verdad acrisolada. Disertación apologética teológica místico-dogmática (1753) i diverses cartes polèmiques contra Andreu Piquer (1758-59).
(Barcelona, 1691 – 1771)
Frare caputxí. És autor de diversos llibres piadosos escrits en castellà.
(València, 1771 – Madrid, segle XIX)
Destacat mestre de viola. Pertanyia a la Reial Capella de Madrid.
(Xàtiva, Costera, 1771 – País Valencià, segle XIX)
Predicador. Religiós franciscà descalç. Estudià literatura, filosofia i teologia.
El 1817 fou predicador del rei Ferran VII de Borbó. Va escriure algunes poesies dedicades a la llibertat del rei.
(Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1771)
Polític. Regidor perpetu de l’ajuntament de Palma, nomenat el 1749 per Ferran VI de Borbó. Intentà de posar fi a la mala administració dels cabals comuns, responsable, segons ell, de la misèria de l’illa. Així, redactà, amb informació abundosa, un projecte de reforma.
Els diputats de la universal consignació confiaren aleshores llur defensa a l’advocat Joan Baptista Roca, el qual escriví unes objeccions. Però Antic replicà amb una Satisfacción de los reparos (1753), on justificà la seva crítica de la situació i la seva proposta, la qual reeixí, cinc anys després, amb la creació d’una junta de cabals comuns.
Per fideïcomís, anteposava als seus cognoms el de Palou.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 30 octubre 1771 – Elna, Rosselló, 7 setembre 1833)
Metge i polític. Estudià a Montpeller. El 1800 fou pensionat pel govern francès a Andalusia, per estudiar-hi una epidèmia d’origen poc aclarit. Havia estat director de les Reial Fàbriques.
Fou diputat a Baiona (1808) representant a Catalunya i el 1809 fou enviat pel rei Josep I Bonaparte a Catalunya com a comissari reial. Durant l’ocupació napoleònica col·laborà amb les autoritats franceses per establir un sistema de recaptacions a l’Empordà. Posteriorment s’establí com a metge a Elna, on morí.
Amb J. M. de San Cristobal escriví la Química general aplicada a las artes (1804), obra molt notable per a l’època.
Dades dels Països Catalans 