(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)

Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.

Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.

Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.

Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.

Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).

L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.