(Barcelona, principis del segle XX)
Veure> Jóvenes Bárbaros (organització juvenil lerrouxista).
Joventut Republicana Radical *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: lerrouxisme
Ruiz Morales, Eduardo
(Baza, Granada, 1868 – Barcelona, 1913)
Polític republicà lerrouxista. Conegué Lerroux a Madrid dins la redacció d'”El País”.
El 1906 passà a residir a Barcelona com a secretari polític de Lerroux i dirigí la revista “El Progreso Ilustrado”; en 1912-13 fou regidor.
Rebeldía, La
(Barcelona, 1 setembre 1906 – 1911)
Setmanari en castellà, subtitulat inicialment “periòdic republicà d’Unió Republicana”.
Fundat per Joan G. Balaguera -que en fou el primer director-, i d’altres.
Fou l’òrgan de l’expressió de les joventuts radicals lerrouxistes (els Jóvenes Bárbaros).
Noche, La
(Barcelona, 1 novembre 1924 – 23 gener 1939)
Diari en castellà. Fundat per la mateixa empresa d’“El Día Gráfico”.
Propietat de Joan Pich i Pon i dirigit per Màrius Aguilar, Josep Amich i Francesc Aguirre, fou de tendència lerrouxista. Publicà interessants articles de Rafael Moragas.
Durant la guerra civil fou editat pels treballadors en règim de cooperativa.
Jóvenes Bárbaros
(Barcelona, 1906 – segle XX)
Organització juvenil del lerrouxisme. Denominació de la Joventut Republicana Radical.
Participaren en les jornades de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, impulsant la crema de convents i edificis religiosos i intentant accentuar l’acticlericalisme de la protesta contra la guerra del Marroc.
Els seus dirigents més importants foren Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras.
El seu portaveu fou “La Rebeldía” (1906-10).
Iglesias Ambrosio, Emiliano
(Puenteáreas, Galícia, 28 juliol 1878 – Madrid, 3 octubre 1941)
Polític. El 1906 es traslladà a Barcelona i aviat es convertí en l’home de confiança de Alejandro Lerroux.
S’encarregà de la direcció d’“El Progreso” i de les tasques organitzatives del nou Partit Republicà Radical, constituït el 1908. Fou elegit regidor de Barcelona el 1909, poc abans que esclatessin els fets de la Setmana Tràgica.
Fou detingut el 31 de juliol, però no fou inclòs en el procés següent, en el qual pogué actuar com a advocat defensor d’alguns dels radicals implicats en els fets.
Fou diputat a corts (1910, 1920 i 1923), tornà a ser regidor (1917) i fou un dels signants del pacte de Sant Gervasi (1914) amb els republicans nacionalistes catalans.
Quan es proclamà la II República a Barcelona, intentà d’ocupar el govern civil, però fou, el mateix 14 d’abril, desplaçat per Lluís Companys.
De nou diputat a corts el 1931 i el 1933, encapçalà al congrés la minoria parlamentària radical.
Lerroux García, Alejandro
(La Rambla, Andalusia, 4 març 1864 – Madrid, 25 juny 1949)
Polític. S’inicià en política i periodisme a Madrid, l’any 1890; posteriorment es traslladà a Barcelona, on dirigí “La Publicidad” i fundà “El Progreso”, “El Intransigente” i “La Casa del Pueblo”. Cap de l’anomenada Unión Republicana, fou elegit diputat els anys 1901, 1903 (primer èxit electoral important) i 1905. El 1906 trencà amb N. Salmerón i amb tots els altres republicans (federals, nacionalistes) que s’integraren a Solidaritat Catalana i, encara que fou derrotat estrepitosament per aquesta (1907), fundà el nou Partit Radical.
Lerroux s’emparà en els sectors anticatalanistes (generalment immigrants) i en bona part de la massa obrera, que renegà momentàniament l’apoliticisme anarquista per raó del fracàs de les grans vagues de començament de segle. El seu moviment s’alimentà d’una extrema demagògia revolucionària i republicana i d’un exagerat anticlericalisme.
Barcelona esdevingué l’escenari d’un constant enfrontament entre els radicals i la dreta regionalista (Lliga Regionalista), amb introducció de la violència per part dels elements joves del seu partit (els anomenats Jóvenes Bárbaros); bé que no fou present en la Setmana Tràgica, hi fou molt activa la participació del seu partit.
L’any 1910, quan dominava l’ajuntament de Barcelona, fou acusat per Jaume Carner i Joan Ventosa, davant el Congrés, d’irregularitats en l’expedient per a la conducció d’aigües a la ciutat, i per això hagué d’abandonar la conjunció republicano-socialista. A partir d’aleshores adoptà posicions cada cop més moderades.
Participà en l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i, després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), signà el pacte de Sant Sebastià i participà en el comitè que preparà l’adveniment de la República. Posteriorment fou ministre d’estat i l’any 1933 formà govern, en el qual donà entrada a tres membres de la CEDA. S’emparà en l’extrema dreta, sobretot arran de la repressió dels moviments revolucionaris d’octubre de 1934 a Catalunya i a Astúries. En les eleccions de 1936 no aconseguí acta de diputat i, començada la guerra civil, fugí a Portugal, des d’on donà suport a la insurrecció; tornà a Espanya el 1947.
Escriví, entre d’altres, les obres: Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).
Dades dels Països Catalans 