Comarca del País Valencià: 605,2 km², 195.832 hab (2011), densitat: 323,58 h/km², capital: Borriana

Situada al sud de la Plana Alta i l’Alcalatén; limitada a l’oest per l’Alt Millars i l’Alt Palància, al sud pel Camp de Morvedre, i a l’est pel mar Mediterrani.

Consta de 20 municipis: Aín – l’Alcúdia de Veo – Alfondeguilla – Almenara – les Alqueries de la Plana – Artana – Betxí – Borriana – Eslida – la Llosa de la Plana – Moncofa – Nules – Onda – Ribesalbes – Suera – Tales – la Vall d’Uixó – Vila-real – la Vilavella – Xilxes

GEOGRAFIA FÍSICA: Comprèn el sector muntanyenc al sud del Millars, i morfològicament és continuació de la Plana Alta. S’hi distingeix un sector pla molt més ampli que el del nord, format principalment pels al·luvions del Millars, i entre aquest i la muntanya s’han desenvolupat una sèrie de glacis, sobre els quals sovint hi ha importants dipòsits calcaris. El sud-oest de la comarca és ocupat pels potents relleus triàsics de la serra d’Espadà, els contraforts dels quals (serra del puntal de l’Ombria, 692 m, i el turó de Sant Sebastià) arriben prop de Nules. La costa s’estén des del delta del Millars fins a la desembocadura de la rambla de l’Arquet, i és plana i sorrenca, amb nombrosos cordons de dunes, que dificulten l’escorrentia i provoquen l’existència d’un marge litoral pantanós: els marjals.

El clima té les característiques mediterrànies, amb temperatures altes, modificades a l’interior per l’altitud; la mitjana d’agost és de 25ºC, i la de gener de 10ºC. Les precipitacions són escasses i generalment inferiors als 400 mm anuals, amb un màxim a la tardor.

La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home i en resta únicament un matoll degradat; actualment l’àrea de boscos queda circumscrita al sector més muntanyós, del qual cal esmentar les alzines sureres de la serra d’Espadà, malmeses pels continus incendis. També cal esmentar les diverses plantes halòfiles i psamòfiles que hi ha a les dunes i als marjals.

El Millars és el riu principal, les aigües del qual són regulades per l’embassament de Sitjar, al límit nord-oriental de la comarca. Paral·lels al Millars, diversos rius, barrancs i rambles, de règim molt irregular, travessen la plana d’oest a est; els de més importància són el riu Sec de Berxí, format per les rambles d’Artana i de Tales, el de Belcaire i el barranc de Fontfreda.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, llevat d’un petit període d’estancament i recessió entre els anys vint i trenta del segle XX, ha augmentat en un 127%, si bé aquest augment fou més accelerat en el període 1950-81 i afectà la gran majoria dels municipis de la comarca. Dels 20 municipis que la formen, només els d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Eslida, Artana, Suera i Tales, situats al sector més occidental de l’interior, han perdut població del 1900 ençà; Alfondeguilla s’ha mantingut més o menys estable, mentre que l’han més que duplicada els de Betxí, Nules, Onda, Xilxes i Vila-real, i l’han triplicada els d’Almenara, la Llosa de la Plana i la Vall d’Uixó. La població és concentra a la plana i assoleix una de les densitats més altes del País Valencià. El nucli més important és Vila-real, seguit dels de la Vall d’Uixó, Borriana i Onda.

En la riquesa econòmica té un paper molt important l’agricultura, que en el sector de la plana és de regadiu, per al qual s’aprofiten les aigües del Millars i de nombroses fonts (Sant Josep, a la Vall d’Uixó; la de la Quart; la de la Canyara, a Onda; la de la Llosa, i la dels Fontanàs, a Betxí) i pous, principalment als municipis d’Onda, Vila-real i Nules. El principal conreu de regadiu, i el més important de tots, és el de tarongers i mandarines, seguit pels de les hortalisses i altres fruiters. L’arròs, tradicional conreu dels marjals, ha desaparegut, i ha estat substituït per conreus d’hortalisses i fruiters. Al secà, localitzat preferentment a les valls altes interiors, predomina el conreu d’ametllers, oliveres i garrofers. L’activitat industrial és molt diversificada i ocupa un paper principal en l’economia de la comarca; destaca la indústria de la ceràmica i rajoles a Onda, i la fabricació de calçat a la Vall d’Uixó. Altres indústries importants són la tèxtil, de la fusta, química, del calçat i la derivada de la comercialització de les taronges, que es concentren a Vila-real i a la capital, Borriana, el port de la qual ocupa un lloc important entre els del país com a exportador de taronges, malgrat el canvi que suposa el modern transport per carretera. El turisme es troba poc desenvolupat i només té una certa importància al sector litoral de Borriana, Moncofa, Almenara i Xilxes.

HISTÒRIA: Hom pot estudiar el poblament a partir de poc després del 2000 aC, amb les coves d’enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Com a la Plana Alta, al començament del primer mil·leni arribaren les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Cabanes, Borriol, Onda, Vilanova d’Alcolea, etc). Sobre aquest fons de poblament arribaren influències comercials fenícies vers els segles VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d’ençà d’aquest moment la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifestà a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Nules, Xilxes). Cal atribuir al període romà l’origen del regadiu (canalitzacions dels voltants de Vila-real, aprofitant l’aigua del Millars). Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans; continuà l’expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l’aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d’alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana.

A partir de la Reconquesta (segle XIII) es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se’n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real i Nules. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l’orde de Montesa. La comarca pertangué a la demarcació administrativa de la governació de Castelló de la Plana (o dellà el riu d’Uixó, o de la Plana) –excepte Almenara, que pertanyia a la de València-, i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d’Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard establerta província amb els límits poc modificats. Fins el 1960 pertangué al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada del bisbat de Terol), i des d’aquest any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Alfondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 del municipi de Vila-real.