Comarca del País Valencià: 528,1 km², 71.610 h (2013), densitat: 135,60 h/km², capital: Xàtiva.

Format per 19 municipis: l’Alcúdia de Crespins – Barxeta – Canals – Cerdà – Estubeny – la Font de la Figuera – el Genovés – la Granja de la Costera – Llanera de Ranes – Llocnou d’En Fenollet – la Llosa de Ranes – Moixent – Montesa – Novetlè – Roglà i Corberà – Torrella – Vallada – Vallès de la Costera – Xàtiva

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre la Canal de Navarrés, la Ribera Alta, la Safor, la Vall d’Albaida, l’Alt Vinalopó i la província d’Albacete.

Encaixada entre els darrers estreps del sistema Ibèric i els primers de les serralades Bètiques, està formada bàsicament per la vall del riu Cànyoles, afluent del d’Albaida, sobre una estructura geològica complexa, els trets generals de la qual són l’abundància de materials secundaris, recoberts als sectors baixos per sediments bàsicaments miocènics. Tancada entre la serra Grossa a migjorn i les del Caroig i d’Énguera al nord, constitueix un eix de comunicacions entre la Manxa castellana i la regió de València.

El clima és mediterrani, amb una mitjana anual de 17 ºC i sec (400 mm de precipitació anuals), encara que a les muntanyes esdevé més humit i contrastat.

La vegetació natural és de màquia de llentiscle i margalló a la vall, mentre que els vessants estan coberts de carrasques.

POBLACIÓ: La població és irregularment distribuïda, encara que densa; un 58,2 % de la població comarcal es concentra als municipis de Canals i Xàtiva, que sustenten la progressió demogràfica total, que des del 1900 ha estat de l’ordre del 50 %. El sector situat més al nord-est i les zones muntanyoses resten molt poc poblades.

ECONOMIA: L’economia, predominantment agrària, ofereix també un gran contrast entre els sectors regats de l’horta de Xàtiva, gairebé dedicats al monocultiu dels tarongers, i el secà de la resta, que dóna unes produccions irregulars (cereals, vinya i olivera). La indústria tradicional és la paperera, que tingué a Xàtiva el primer centre europeu, ja al segle XII; actualment està diversificada, amb el tractament de la fusta (embalatges i mobles) i dels productes del camp (licors, confiteria, conserves). Els municipis de l’Alcúdia de Crespins i de Canals presenten un sector industrial més pròsper, especialment en els sectors tèxtil i de materials per a la construcció.

Les comunicacions, que hi tenen un paper important, estan estructurades entorn del ferrocarril i la carretera, que comuniquen la Manxa amb el País Valencià i que travessen tota la comarca; en arribar a Xàtiva es bifurquen cap a València i Alcoi.

HISTÒRIA: La importància del jaciment paleolític mitjà de la cova Negra de Bellús (Vall d’Albaida), al límit meridional de la Costera, permet de suposar un poblament paleolític a la comarca, mal conegut. Hi ha indicis d’estacions eneolítiques i de l’edat del bronze pertanyents a la cultura del bronze valencià. D’època ibèrica és l’important poblat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent, del segle IV aC, i el que fou el gran centre ibèric de la regió, Xàtiva, coneguda amb els noms de Saiti i de Saitabi, que pertanyia al grup dels contestans i que esdevingué la Saetabis Augusta dels romans. A la resta de la comarca han estat trobades restes de vil·les romanes. La important via romana que seguia el litoral dels Països Catalans, de València cap al sud es desviava de la mar i passava prop de Saetabis per anar a cercar el port d’Almansa i penetrar als altiplans de la Manxa vers Andalusia.

Durant la invasió musulmana, la Costera, que pertangué inicialment a la cora de València, gràcies al desenvolupament de Xàtiva (que ja havia estat seu episcopal en època visigòtica) esdevingué, sembla, el nucli central d’un nova cora, la de Xàtiva; al segle XI pertangué a la taifa de València. Durant aquesta època, al llarg de l’antiga via romana, foren bastits els castells de Xàtiva, Montesa, Vallada i Garmoixent.

Les condicions de la conquesta cristiana del 1244 comportaren el repartiment de la població cristiana (la vall de Montesa i els nuclis urbans de Canals i de Xàtiva, aquest darrer, però, amb moreria, que fou centre de fillola) i musulmana (la resta de les terres baixes, a més de Barxeta i Estubeny). Vallada i Montesa passaren, el 1319, al nou orde de Montesa; a l’antic terme de Garmoixent sorgiren, els primers anys del segle XIV, les noves poblacions de Moixent i de la Font de la Figuera, de la senyoria dels Maça. La resta formava part de l’extens terme de Xàtiva, el qual comprenia encara un sector de la Ribera Alta (Sallent de Xàtiva i Castelló de la Ribera); la vila, després ciutat, fou sempre reial i cap d’una de les governacions del Regne de València; dins el seu terme, tanmateix, hi havia nombroses alqueries poblades de moriscs, que des de la conquesta pertanyien a moltes de les famílies capdavanteres de l’estament militar valencià. Expulsats els moriscs el 1609, no tots els llogarets aconseguiren de recuperar-se amb els nous repobladors cristians.

Suprimides el 1707 les antigues governacions, el territori entre el riu d’Alcoi i el Xúquer fou repartit entre les noves governacions o corregiments de Cofrents, de Montesa (que incloïa la vall de Montesa) i de Xàtiva o de San Felipe (que incloïa la resta de la comarca), les quals passaren a integrar, juntament amb la zona de Gandia i Dénia, l’efímera província de Xàtiva del 1822. En la divisió provincial del 1833 la Costera restà dins la província de València, i en la judicial del 1834 la vall de Montesa i Estubeny (excepte la Font de la Figuera, que ho fou al d’Ontinyent), i la resta, al de Xàtiva, que inclou també un petit sector de la Ribera Alta. La reforma judicial del 1965 incorporà tota la comarca al partit de Xàtiva, menys la Font de la Figuera, que continua al d’Ontinyent.