Arxius mensuals: Juliol de 2020

Masachs i Alavedra, Valentí

(Manresa, Bages, 1915 – 16 desembre 1980)

Geòleg. Catedràtic de l’institut de Manresa. Llicenciat en ciències naturals, treballà sobre la geologia de la Depressió Central Catalana, i aviat s’especialitzà en hidrologia (estudi sobre les variacions estacionals en el règim dels rius catalans).

Es doctorà amb la tesi El régimen de los ríos peninsulares (1948). El seu mestre, Maurice Pardé, que resumí la seva tesi (1949), ha contribuït al seu prestigi internacional.

Ha publicat treballs de síntesi, com la part del clima i les aigües a la Geografía de España y Portugal (1954), dirigida per Terán, o del clima i els rius a la Geografia de Catalunya (1958), dirigida per Lluís Solé i Sabarís.

Ha treballat en el mapa geológic d’Espanya a escala 1:50.000.

Josep Mas i Vila

Mas i Vila, Josep

(Catalunya, 1779 – Barcelona, 31 març 1856)

Arquitecte. Nomenat el 1808 “mestre d’obres de la ciutat de Barcelona”, emparant-se amb aquest càrrec, i emportat per una febre de renovament neoclàssic, portà a cap en aquesta ciutat un gran nombre d’enderrocaments d’edificis antics.

En aquest sentit féu abatre (1823) la galeria gòtica i la façana quatrecentista de la Casa de la Ciutat, i elaborà els plànols neoclàssics (1845) de l’actual. L’opinió pública condemnà aquest fet, i això féu que no s’enderroqués la part de la façana gòtica que dóna al carrer de la Ciutat.

És el constructor dels mercats de Sant Josep i de Santa Caterina de Barcelona.

La seva actuació com a arquitecte municipal fou molt criticada.

Mas i Torre, Josep

(Roda de Ter, Osona, segle XVII – segle XVIII)

Polític i guerriller. Ciutadà honrat de Barcelona. Conegut amb el nom de Josep Mas de Roda, lluità en la darrera guerra contra Lluís XIV, a la Garrotxa.

El 1695 li fou concedit el privilegi de cavaller del Principat. Amb Bac de Roda preparà la insurrecció austriacista del 1704.

Confinat a Lleida pel virrei filipista Fernández de Velasco, es posà al servei del rei arxiduc Carles III així que aquest arribà davant de Barcelona (1705).

Rebé el privilegi de noble a les corts de Barcelona (1706) i defensà la ciutat durant el setge del 1706. Participà en operacions bèl·liques posteriors, i el 1713 resistí a la plana de Vic, però el general castellà Bracamonte l’obligà a deposar les armes.

Fou pare de Miquel de Mas i Regàs.

Mas i Soldevila, Manuel

(Barcelona, segle XVII – 1748)

Jurista i escriptor. Professor de lleis a la universitat de Barcelona.

Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona i formà part d’un organisme del govern provisional durant el setge de 1713-14.

Hom publicà versos seus en castellà i en català en les Festives demostracions del 1691. Participà en el certamen de sant Oleguer (1702), on guanyà el primer premi de composicions catalanes, i en altres solemnitats de Barcelona.

Es conserva el seu manuscrit Desperdicios del Parnaso, amb una introducció en castellà, però amb composicions -d’una relativa qualitat- generalment en català, de to calderonià. També escriví un romanç català sobre sant Francesc de Paula (possiblement editat a Barcelona el 1739).

Traduí en dístics llatins i en vers català el Llibre de bons amonstenaments d’Anselm Turmeda.

Mas i Serracant, Domènec

(Barcelona, 1 gener 1866 – 19 desembre 1944)

Compositor. Deixeble de Felip Pedrell i d’Enric Morera, es dedicà a la dignificació de la música religiosa.

Fundà i dirigí la publicació “España Sacro-Musical” (1930-36).

És autor d’obres religioses corals i d’una col·lecció de peces per a veus i orgue; realitzà també harmonitzacions de cançons tradicionals.

Publicà, entre altres obres, El cançoner popular religiós, amb texts de Jacint Verdaguer.

Mas i Sardà, Francesc

(Barcelona, segle XIX – 1905)

Financer.

El 1854 fundà, amb el seu soci J. Vilalta, la Banca Vilalta i Mas; mort el soci (1860), l’entitat es denominà Francesc Mas i Sardà, i el 1894 F. Mas i Sardà i Fills, convertida finalment en Banca Mas Sardà (1949).

El seu nét Josep M. Mas-Sardà i Sells (Barcelona, 1918 – ) fou president d’aquesta banca des del 1962.

Mas i Sans, Sinibald de

(Barcelona, 9 novembre 1809 – Madrid, 1868)

Viatger, diplomàtic, escriptor, lingüista i pintor. Coneixedor de moltes llengües, viatjà per Orient del 1834 al 1851.

Fou agent diplomàtic del govern espanyol a la Xina (1848-51) i durant el seu pelegrinatge pels països orientals trameté a Madrid importants treballs i dades estadístiques d’interès comercial i polític.

Va publicar obres sobre impressions dels seus viatges, i el 1844 publicà a Macau L’Idéographie, en que propugnava un llenguatge universal que servís per a tots els països; un dels seus millors estudis fou Sistema musical de la lengua castellana (1832).

Mas i Samora, Carles

(Barcelona, 8 desembre 1957 – )

Motociclista. Fou un dels pilots amb millor palmarès en proves de camp a través i un dels més destacats del món en carreres africanes.

Campió d’Espanya d’Enduro (de l’any 1979 al 1985), guanyà el ral·li de Tunísia (1987) i el del Baix Aragó (1987).

Fou quart classificat a la París-Dakar del 1988 i segon a l’edició del 1990.

Mas i Ros, Francesc

(Caldes de Malavella, Selva, 27 gener 1901 – 23 agost 1985)

Músic.

Autor de sardanes populars en la línia de Vicenç Bou, com Pastora.

Ha escrit un centenar de composicions, alguna de les quals, com Tossa bonica, d’extraordinària difusió.

Mas i Regàs, Miquel de

(Roda de Ter, Osona, segle XVII – segle XVIII)

Polític “Miquel Mas de Roda”. Fill de Josep Mas i Torre.

Fou diputat del general de Catalunya i col·laborà, com ell, a la causa austriacista.

Fou capità (amb grau honorífic de coronel) de la Reial Guàrdia Catalana de Barcelona i defensà la ciutat el 1706.

El 1709 reclutà homes per a l’exèrcit a la plana de Vic.