Comarca de Catalunya: 827,32 km², 22.203 hab (2017), densitat: 26,84 h/km², capital: Móra d’Ebre

Situada a l’extrem sud-occidental de Catalunya, entre el Segrià, el Baix Cinca i les Garrigues (al nord), el Priorat i el Baix Camp (a l’est), el Baix Ebre (al sud) i la Terra Alta (a l’oest).

Consta de 14 municipis: Ascó – Benissanet – Flix – Garcia – Ginestar – Miravet – Móra d’Ebre – Móra la Nova – la Palma d’Ebre – Rasquera – Riba-roja d’Ebre – Tivissa – la Torre de l’Espanyol – Vinebre

GEOGRAFIA FÍSICA: Constitueix les terres riberenques de l’Ebre compreses entre la localitat de Faió (ja a l’Aragó) i el pas de Barrufemes, cosa que determina la forma allargada de la comarca, que es configura al voltant del riu. El nucli central de la comarca és format per la depressió de Móra, formada per margues, conglomerats i argiles, en la qual penetra el riu que travessa el pas de l’Ase. El relleu és suau; les màximes altituds es localitzen al sector sud-oriental (serra de Cavalls, 660 m, i serra de Cardó, 941 m) que pertanyen a la serralada Prelitoral; per la banda de llevant, altres serres que accidenten la comarca, i la separen del Camp de Tarragona i del Priorat, són les de Tivissa (726 m), Picossa (496 m), Tormo (595 m) i la tossa de l’Àliga (487 m).

El clima té característiques mediterrànies, amb una marcada tendència continental al sector nord-oest, on no arriben els vents marítims, obstaculitzats per la serra del Tormo i pel congost de l’Ebre al pas de l’Ase; les temperatures són elevades (14,7ºC de mitjana anual al pantà de Riba-roja i 14,9ºC a Tivissa), amb hiverns suaus (entre 5ºC i 7ºC de mitjana pel gener, el mes més fred) i estius càlids (entre 23ºC i 24ºC de mitjana pel juliol, el mes més calorós), la qual cosa determina una amplitud tèrmica anual molt notable (uns 19ºC de mitjana). Les precipitacions són escasses, especialment al sector septentrional (340 mm anuals vora el pantà de Riba-roja i 402 mm a Flix), augmenten cap al sud (404 mm a Móra d’Ebre) i sobretot als vessants de la serra de Cardó (470 mm a Rasquera) i de Tivissa (471 mm en aquesta localitat). El règim pluviomètric presenta un màxim acusat a la tardor (entre el 37% i el 44% de la pluja anual) i un mínim estival (entre el 9% i l’11%).

La vegetació potencial dóna un predomini absolut a l’alzina, que en molts sectors s’ha anat degradant i forma extenses àrees de matolls; l’home a ajudat a expandir el pi blanc i el pi carrasser als vessants muntanyosos, i l’àlber i l’om a les zones riberenques; a les obagues més enlairades es troba també el pi negre, amb alguns rodals de roures dispersos, mentre que al sector meridional (serra de Cardó) el margalló és la formació dominant. L’Ebre rep, dins la comarca, les aigües de diversos petits afluents, com el Sec, el barranc de Garraptes i el riu de Siurana, que és el més important.

POBLACIÓ: Predomina el poblament agrupat (la població dispersa és quasi inexistent): la major part dels pobles estan situats al llarg del riu, sovint aprofitant algun turó marginat. Demogràficament hi hagué un petit creixement des de mitjan segle XIX fins al començament del segle XX; l’any 1940 la població havia minvat, però immediatament després inicià una nova recuperació, que assolí el màxim el 1960; en el decenni següent s’enregistrà una pèrdua d’un 13%, seguit d’un període d’estancament i un de clara regressió. La comarca comprèn un total de 14 municipis (els nuclis se situen a la vora del riu), set dels quals l’any 1996 no arribaven als 1.000 h, cinc estaven entre els 1.000 i els 3.000 h, i només dos, Flix i Móra d’Ebre, superaven els 4.000 h. L’estructura de la població per edats mostra un cert envelliment, que dóna lloc a una taxa de mortalitat dos punts per sobre de la mitjana de Catalunya.

ECONOMIA: La base econòmica fonamental és l’agricultura, a la qual és dediquen unes 24.000 ha; predominen els conreus de secà sobre els de regadiu; aquests últims estan particularment estesos al sector meridional de la comarca, on s’aprofiten les aigües de l’Ebre, bé directament, bé per mitjà de sèquies, i afecten principalment els municipis de Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet i Benissanet. La propietat de la terra està repartida i en règim d’explotació directa o bé de parceria. El conreu més estès és el de l’olivera, que s’ha expandit durant el segle XX en perjudici de la vinya; segueixen en importància els arbres fruiters de secà (preferentment ametllers), els cereals i la vinya, que es troba sobretot als municipis de Garcia i Móra la Nova; els conreus d’horta (hortalisses, patates, fruites i cereals) només ocupen una petita part de la superfície total conreada. La ramaderia, important fa uns quants anys, només conserva un cert valor a l’àrea sud-oriental (Tivissa); és comptabilitzen per al conjunt de la comarca uns 17.000 caps de bestiar oví, 4.800 caps de cabrum i uns 51.000 caps de porcí, que ha pres molta importància darrerament. L’avicultura pren volada per influència de Reus. La indústria té escassa importància, amb l’excepció del complex electroquímic de Flix (clor i sosa), la de transformats agrícoles i de mobles. Cal destacar, però, el sector energètic, amb la presència de dos centrals nuclears (Ascó I i II) i l’aprofitament hidroelèctric que de l’Ebre se’n fa a l’embassament de Riba-roja i de Flix.

HISTÒRIA: Malgrat que la comarca no ha estat prou explorada, hi ha testimoniatges de poblament prehistòric des del final del paleolític fins a l’època romana. Les pintures rupestres del món dels pastors de les serres de Tivissa (balma del Ramat i cova de l’Angle a font Vilella, a Tivissa) es continuen ja dins l’estil esquemàtic dins el mateix terme de Tivissa. La cova de l’Aumediella (Benifallet) i les de Marcó i del Janet (Tivissa) foren habitades durant l’eneolític i l’edat del bronze, i en bona part corresponen als mateixos períodes els jaciments de sílex de superfície de Vinebre i altres. A la primera fase ibèrica correspon el poblat del coll del Moro a la Serra d’Almos, però el poblat ibèric més important i més ben conegut és el Castellet de Banyoles de Tivissa, amb notables peces d’orfebreria d’argent, indígenes i importades. La romanització és mal coneguda, malgrat el paper important que devia continuar tenint la via fluvial de l’Ebre per al transport. A Tivissa hi hagué un forn d’àmfores romanes que fa suposar exportació de vi. Hi ha restes de talaies al llarg del riu, que més o menys refetes han superat tots els períodes a partir del romà.

Restà gran part de població islàmica després de la conquesta cristiana (el fogatge del 1497 consigna un 50% de població morisca del total comarcal) que fou expulsada només en la seva meitat en 1610-11 (Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre no sofriren l’expulsió i restaren petits contingents de moriscs a Benissanet i a Miravet). Tingueren la jurisdicció sobre bon nombre de localitats els templers (que passaren després als hospitalers, a l’extinció de l’orde el 1312); altres poblacions pertangueren a la baronia d’Entença, que passà a formar part del comtat de Prades fins a la fi de l’Antic Règim. Flix, Banyoles i la Palma d’Ebre formaren una baronia de la ciutat de Barcelona (que controlava així el pas del blat procedent de la depressió de l’Ebre).

La part de la comarca de la dreta del riu pertangué sempre a la vegueria de Tortosa (corregiment de Tortosa en 1716-1833), igual com el sector de l’esquerra aigua avall dels Masos de Móra (Móra la Nova). La resta pertanyia a la vegueria de Montblanc (després corregiment de Tarragona) i a la vegueria (després corregiment) de Lleida (la Palma d’Ebre). Finalment, Faió formà part sempre, històricament, del regne d’Aragó.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques