(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.