(Barcelona, 1 febrer 1871 – 9 maig 1905)

Publicació quinzenal -i a partir del 1881 diària-. Aparegué per iniciativa de Pere Aldavert, ajudat per Àngel Guimerà i Francesc Matheu, que fou el seu primer director. Creada com a revista de literatura, ciències i arts, i malgrat les seves declaracions expresses d’apoliticisme, ja des del 1873 inserí articles marcadament polítics, sovint coincidents només en una comuna preocupació del fet català, que li valgueren una suspensió de mig any el 1878.

Llavors fou substituïda, successivament, per un únic número de la “Revista Catalana de Literatura”, “Ciències i Arts”, per un volum, de més de 300 pàgines, de “Lo Renaixement” i per cinc números d’una nova publicació d’aquest mateix títol.

Tanmateix, sota la direcció d’Àngel Guimerà, continuà essent una publicació eminentment literària que donà cabuda, a més de les obres de creació de quasi tots els escriptors de l’època, a la investigació històrica, la crítica seriosa i a nombroses polèmiques entorn del moment cultural (jocs florals, qüestions gramaticals, etc).

Arran de les discussions provocades pel Primer Congrés Catalanista del 1880 entre el grup de “La Renaixensa” i Valentí Almirall -que des del 1879 publicava el “Diari Català”-, Aldavert i Guimerà transformaren la seva publicació en diari, el primer número del qual sortí l’1 de gener de 1881, si bé la revista continuà sortint -ara mensual- encara tot aquest any i passà finalment a suplement literari del diari (1882-1903). Aquest féu en un començament (1881-92) una edició de matí i una de tarda i fou dirigit per Pere Aldavert, substituït en ocasions per Àngel Guimerà.

Subtitulat Diari de Catalunya, procurà de mantenir-se en un difícil neutralisme polític, per més que acceptés una primera relació amb la Lliga de Catalunya i que a partir del 1892 fos un dels òrgans oficiosos d’Unió Catalanista; per la seva postura davant la crisi de Cuba fou suspesa el 12 de maig de 1897 i aparegué llavors a Reus, com a suplement del diari “Lo Sometent“, i, suspès també aquest, al Vendrell, fins a l’octubre del mateix any, que ho féu de nou a Barcelona.

Malgrat la seva constant resistència a acceptar l’intervencionisme polític -preconitzat per un sector de la Unió- el 1895 hi havien entrat a col·laborar regularment Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, etc.

Finalment, la creació de la Lliga Regionalista (1901) i l’empenta presa pel seu òrgan “La Veu de Catalunya” -amb la qual havia sostingut violentes polèmiques- determinaren una acusada davallada del diari, que, després de la retirada dels seus dos pilars fonamentals, Aldavert i Guimerà, no pogué aturar el seu nou director Domènec Martí i Julià (1904-05).

Amb una llarguíssima i brillant llista de redactors i col·laboradors, mantingué sempre un especial interès vers la literatura catalana -inaugurà el costum de publicar un fulletó relligable, quasi sempre d’autors catalans- i fou en conjunt una de les publicacions més destacades de l’època.