(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.