(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)

Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).

Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).

Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.