(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)