(Catalunya, segle XVIII – Barcelona ?, segle XVIII)
Vidrier. Autor de nombroses peces artístiques.
La seva producció es troba documentada entre els anys 1718 i 1747. Treballà per al temple de Santa Maria del Mar de Barcelona.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1893)
Industrial. Féu avançar notablement els procediments seguits a Catalunya per a la fabricació del cristall.
(Barcelona ?, segle XVIII)
Mestre vidrier. Agremiat i instal·lat a Barcelona el 1741. Esdevingué acadèmic de Ciències i Arts de Barcelona el 1789.
Sota la direcció de Salvà i Campillo, féu els primers termòmetres Fahrenheit i Réaumur que es construiren a Barcelona (1789), així com un termòmetre (1789) i un baròmetre (1792) portàtils.
(Metz, Alemanya, segle XV – Barcelona ?, segle XV)
Vitraller. Actiu a Barcelona, féu vitralls per a la catedral i per a la casa de la ciutat (1449 i 1465).
Treballà també, a Barcelona, vitralls per a la catedral de Saragossa.
(Barcelona, 1901 – 2 setembre 1994)
Ceramista i esmaltadora de vidres. Fou deixebla de Francesc Quer.
Obtingué medalla d’or en una de les Exposicions d’Arts Decoratives celebrades a París.
(Arenys de Mar, Maresme, 1870 – París, França, 1939)
Vidrier. Establert a París, on obtingué un gran èxit. Moltes de les seves obres foren adquirides pel govern francès.
Són bon característics en la seva producció els animals, les gerres, les copes, de colors clars i formes guerxes.
Els seus fills i continuadors foren:
Joan Sala i Manau (Arenys de Mar, Maresme, 1895 – París, França, 1976) Vidrier. Col·laborà assíduament amb el seu pare, a França, i en compartí el seu gran èxit.
Joaquim Sala i Manau (Barcelona, 1900 – París, França, 1923) Vidrier. Col·laborà estretament amb el seu pare i el seu germà.
(Barcelona, 11 febrer 1850 – 12 desembre 1914)
Artista. Aprengué l’ofici de vidrier al taller de Francesc Vidal i muntà un taller propi de vidres pintats.
Fou professor de dibuix a l’Escola de Sords i Muts de Barcelona i professor auxiliar de Llotja. Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. A l’Exposició Universal del 1888 guanyà una medalla d’or.
Corresponsal artístic de “La Ilustración Española y Americana”, de Madrid. Participà personalment a la Tercera Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona (1896).
Revifà la tècnica del vitrall policromat, que s’havia perdut, amb pastes de Tiffany, i aconseguí obres d’autèntica qualitat.
S’associà amb Jeroni F. Granell i Manresa i fundaren la societat Rigalt, Granell i Cia, la casa catalana més important dedicada a la realització de vitralls.
Més tard s’establí pel seu compte i seguí realitzant grans vitralls per a nombroses cases barcelonines.
(Maella, Matarranya, 1921 – Barcelona, 14 abril 1998)
Vidrier. Residí a Barcelona des de petit. De formació autodidàctica, començà treballant en un taller de vidre, però aviat passà a l’art de la talla del cristall (copes d’ornament, joies, quadres, etc).
Ha emprat moles de carborúndum per a desbastar, de sílex artificial per a afinar i de suro amb pols de pedra tosca per als ombrejats i polits.
Hi ha obres seves als museus del Vaticà, Kennedy, dels Reis de Bèlgica, etc, i creà a Sants el Museu Pons i Cirac.
Hom li ha dedicat el film Las mans de Pons Cirac (1967), de Joan Francesc de Lasa, i el llibre A flor de vidre i amb l’ànima enlairada, de Garcia i Sánchiz.
(Perpinyà, segle XVI – Barcelona, segle XVI)
Pintor i vidrier. Tingué taller a Banyoles i també a Barcelona, d’on era declarat ciutadà el 1582.
El 1567 fou encarregat de la reparació de vidrieres a la seu d’Elna. El 1580, en unió de Joan Mates, pintà el retaule major de Calella (Maresme).
Dos anys més tard li era encomanada la reparació de les vidrieres del cimbori de la capella del Palau Episcopal de Barcelona.
(Maraye-en-Othe, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
(o Colí de Moraia) Vidrier. Actiu a Catalunya, fou autor de quatre vidrieres —perdudes— per a la sala del Consell de Cent de Barcelona (1415) i havia treballat també a Santa Coloma de Queralt (1411) i a Cervera, on havia fet, entre altres obres, les vidrieres altes del presbiteri de l’església de Santa Maria (1412-14), conservades en part.
El 1426 encara treballava a Cervera.
Dades dels Països Catalans 