Arxiu d'etiquetes: Valls (morts a)

Casas-Mercader, Ferran

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 1908 – 1988)

Poeta i jurista. De molt jove començà a publicar col·laboracions a diversos periòdics, entre ells “El Matí” i “La Publicitat”. Fundà i dirigí la revista vallenca “El Temps”.

Publicà un llibre de caràcter mig jurídic mig literari titulat Entre la vida y la ley (1955). Publicà el seu llibre jovenívol Valls-Documental (1931) i el de poesies El pont de fang (1963).

Després la seva poesia evolucionà del simbolisme de La selva ignota (1957), Sonets d’Itàlia (1959) i Pont i crepuscle (1966) cap a un cert realisme a Nuri (1967).

Ha publicat el llibre tècnic Las aparcerías y sus problemas (1948).

Bonifaç i Sastre, Lluís

7 Respostes

(Barcelona, 1683 – Valls, Alt Camp, 1765)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç “el Vell”, fou deixeble de Llàtzer (I) Tremulles.

El 1705 treballà a Valls. Residí uns anys a Barcelona, on fou clavari de la confraria d’escultors, i el 1717 tornà a ésser a Valls on, entre altres retaules, treballà en el de Sant Marc (1720) i en el de la Candela (1722), que executà només en part.

El 1721 anà a Escaladei, on féu diverses obres; el 1735 havia fet el retaule de les Ànimes per a la Guàrdia dels Prats, i el 1741, el retaule major de Riudecols.

Creà a Valls l’escola d’escultura que després continuaren i acreditaren els seus néts Francesc i Lluís Bonifaç i Massó.

Bonifaç i Miracle, Simforià

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.

En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.

Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.

Bonifaç i Anglès, Baltasar

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.

Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.

Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).

Bonifaç i Massó, Lluís

14 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.

Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.

Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.

Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).

Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.

D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).

Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).