Arxiu d'etiquetes: Vallès Oriental

Montnegre, el -Maresme/Vallès Oriental-

(Maresme / Vallès Oriental)

Massís muntanyós de la Serralada Litoral (Montnegre de Ponent, 757 m alt) entre la Tordera i el coll Sacreu. S’estén per part de les dues comarques.

Els vessants septentrionals limiten amb la Depressió Prelitoral, i amb la de la Selva pels contraforts orientals; amb la del Vallès per la part occidental. Té els cims més elevats (759 m alt) de la serralada de Marina.

Hi ha importants masses forestals, amb vegetació de tipus mediterrani: pi pinyoner al nivell baix, i a partir dels 400 m apareixen alzines sureres i roures.

La descomposició dels terrenys granítics afavoreix els conreus, establerts als replans corresponents als nivells d’erosió.

El 1989 es creà el Parc del Montnegre i el Corredor, espai d’interès natural gestionat per la Diputació de Barcelona.

Montnegre, baronia de

(Vallès Oriental)

Jurisdicció senyorial. Vinculada a la família Gualba, que comprenia els termes de Montnegre, Fuirosos, la Batllòria i Gualba.

El castell de Montnegre s’alçava prop de l’església de Sant Martí de Montnegre, i deixà d’ésser habitat des del segle XIV.

Montnegre -Vallès Oriental-

(Sant Celoni, Vallès Oriental)

Poble (467 m alt), de poblament disseminat, situat al vessant nord del cim del Montnegre de Ponent, a la capçalera de la riera de Montnegre, que desguassa a la Tordera enfront de Gualba de Baix.

L’església parroquial, que centra l’escassa població, és dedicada a Sant Martí de Montnegre.

Havia format fins els anys 1932-36 un municipi amb els pobles de Fuirosos i de la Batllòria, que n’era el cap efectiu.

Havia estat centre de la baronia de Montnegre; el municipi s’anomenà fins a mitjan segle XIX la Baronia de Montnegre.

Montmany i Figaró *

(Vallès Oriental)

Nom oficial del municipi de Figaró-Montmany.

Montmany de Puiggraciós

(Vallès Oriental)

Nom que rebé fins al 1981 el municipi de Figaró-Montmany, ja que el centre demogràfic i administratiu radica en aquesta població.

Montmajor, el -Vallès Oriental-

(Vallès Oriental)

(o el Farell) Muntanya (789 m alt) de la Serralada Pre-litoral catalana, al vessant vallesà. És el punt culminant de la serra Llisa, el vèrtex de la qual és conegut com a pic del Vent o de Sant Sebastià.

El massís, entre les rieres de Sentmenat (sud-oest) i de Sant Sebastià (nord-oest) i la col·lectora d’ambdués, la riera de Caldes (nord-est), és format d’esquists silurians.

El planell avança al nord-nord-est com una proa dominada pel Farell, mas que domina la sinuosa carretera de Caldes de Montbui a Sant Sebastià de Montmajor, de 100 a 200 m més baixa.

Montclús, baronia de

(Vallès Oriental, segle XIII – )

Nom que rebé la baronia de Montseny en ésser abandonats els castells de les Agudes i de Miravalls i en ésser construït el nou castell de Montclús, al nord del poble de Sant Esteve de Palautordera, a l’inici del segle XIII, a l’indret dit Montclús, turó que s’aixeca a la riba esquerra de la Tordera.

La seva jurisdicció s’estenia a les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles, amb les quadres de Campins i de Vilardell.

La vila de Sant Celoni -pertanyent a una jurisdicció distinta- restava enclavada dins el territori de la baronia de Montclús. També hi eren situades les cases aloeres de Palau (dita després de Torrelles, i finalment de Fluvià), d’Horta (dita des del segle XV de Villena) i de Vilalba.

Des de l’origen pertanyia en alou al llinatge dels Montseny, dits després de Montclús, que des del 1051 tingueren la primitiva baronia com a feudataris de la comanda de Sant Celoni de l’orde de l’Hospital.

El darrer del llinatge, Riambau de Montclús, la cedí (1277) al seu oncle Ramon de Cabrera, senyor d’Anglès. El 1328, amb Bernat (I) de Cabrera, s’incorporà al vescomtat. El 1403 tornà a ésser franc alou dels vescomtes de Cabrera, per compra de la senyoria major del feu als hospitalers.

La cúria del terme de Montclús residia a la cel·lera de Santa Maria de Palautordera.

Montbui, castell de -Vallès Oriental-

(Bigues i Riells, Vallès Oriental)

Antic castell (542 m alt), enlairat a l’interfluvi de les rieres de Caldes i de Tenes, al costat de la primitiva parròquia de Sant Mateu de Montbui. De domini comtal, vers el 995 fou infeudat a Gombau de Besora i l’heretà el seu gendre Mir Geribert vers el 1056.

El seu terme comprenia aleshores les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries i part de la parròquia de Santa Maria de Caldes (llevat de la població); també comprenia l’alou del Fai, amb les parròquies de Sant Martí i de Sant Vicenç de Riells.

El 1359 es considerava també del terme Sant Sebastià de Montmajor, Sant Bartomeu de Mont-ras i Santes Justa i Rufina. Aquestes parròquies, llevat de la de Samalús, formaren la baronia de Montbui, que es mantingué unida fins el 1799, que se separà Sant Feliu de Codines. A la fi de l’Antic Règim es creà el municipi de la Baronia de Montbui, que es dissolgué el 1841.

Montbui, baronia de

(Vallès Oriental, segle XIV – segle XVIII)

Jurisdicció senyorial, creada el 1381, centrada en el castell de Montbui. El 1381 fou venuda per l’infant Joan al seu armer Ramon de Planella, que el 1384 la revengué a la corona.

El 1408 es rei Martí I la vengué a Ramon de Torrelles i de Blanes, senyor de la Roca. Els Torrelles vengueren la baronia als consellers de Barcelona el 1490.

Posteriorment els Torrelles continuaren, però, prenent-ne possessió, almenys del castell. Dels Torrelles passà per herència als Sentmenat, senyors del castell de Sentmenat.

El 1714 fou incorporada a la corona, però fins al segle XIX els Sentmenat anaren investint-se de la possessió del castell i s’intitularen barons de Montbui.

Mogent, riera de

(Vallès Oriental)

Curs d’aigua, afluent del Congost, una de les dues branques originàries del Besós.

Neix a 620 m d’alt, als vessants interiors de la Serralada Litoral, prop de Vilalba Sasserra.

El seu curs, de 27 km de longitud, és perpendicular a la costa fins a la Depressió Prelitoral, on pren la direcció paral·lela a la Serralada Litoral i travessa longitudinalment el Vallès Oriental, al peu d’aquests relleus, fins a confluir amb el Congost, a Montmeló.

El principal tributari és la riera de Cànoves, afluent de la dreta que procedeix dels vessants del Montseny; per l’esquerra rep la riera de Vallromanes.

És de règim pluvial mediterrani.

Les seves aigües s’aprofiten per al regatge (conreus d’horta, farratges), principalment al curs mitjà baix, i al voltant de la seva conca es concentra la població, així com la indústria i els serveis.

Passa per la Roca del Vallès i per Llinars del Vallès; prop d’allí rep la riera de Vallmajor.