(València, 17 gener 1900 – 4 setembre 1934)
Pintor i dibuixant. Cursà els estudis de belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles, en la qual obtingué el premi Roig (1925 i 1926).
Destacà sobretot com a caricaturista, i col·laborà a nombrosos periòdics valencians: “Las Provincias”, “El Cuento del Dumenche”, “El Pardalero”, “Pensat i Fet” i d’altres.
(València, 17 novembre 1804 – 1864)
Escriptor. Els seus Ensayos poéticos (1826) motivaren una controvèrsia important dins el romanticisme valencià. Pertangué a l’Acadèmia Apol·lo, de València, potenciada per Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia. Col·laborà a “El Fénix” i altres periòdics.
Publicà les novel·les Voyleano, o la exaltación de las pasiones (1827), Los terremotos de Orihuela (1829), Aventuras de un elegante (1832; de costums valencians), i les històriques La conquista de Valencia por el Cid (1831), Los expatriados (1834), Juana y Enrique, reyes de Castilla i, molt influït per Byron, Grecia (1838) i La hija del Asia (1848). Conreà també el teatre i altres gèneres literaris.
(València, segle XIX – 1866)
Compositor. És autor de les òperes Don Alfonso de Ojeda, Angèlica i La Esmeralda.
Escriví també una sarsuela i diverses composicions de caràcter religiós.
(València, 21 juny 1854 – Melilla, 31 octubre 1893)
Militar i explorador. Fou oficial d’administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885.
La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d’exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc.
El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.
(València, 1734 – 1809)
Jurista. Estudià filosofia i cànons a València, on es doctorà (1767). Era militar i senyor d’Aiacor i Massalfassar. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País i cavaller de Santiago.
Publicà l’extensa Idea general de la policia o Tratado de policia (deu quaderns, editats a València entre el 1798 i el 1805 i reeditats a Madrid el 1977), que és pràcticament un conjunt de traduccions completades per referències a la legislació espanyola i a València. La part més important és traduïda del Traité de la police (1719-38), de Nicolas de La Mare, obra arrelada en l’Antic Règim no reformat del govern de les ciutats. Inclou texts traduïts a favor de la inoculació, de l’Escola de Montpeller i, sobretot, de la d’Edimburg, dels cementiris aïllats seguint l’arquebisbe de Tolosa (1775), de l’eliminació del perill dels morts vivents i de la lluita contra la pesta. Proporciona materials importants sobre el cementiri, la inoculació, el comerç de grans i l’escorxador a València.
(València, segle XIII – Eivissa ?, segle XIV)
Dama. Era muller del cronista Ramon Muntaner. Els seus pares posseïen l’alqueria de Xilvella, prop de València. Conegué al qui havia d’ésser el seu marit el 1298 o 1299, durant un viatge de Muntaner per veure els seus familiars, establerts aleshores a València.
Emparaulat el compromís de matrimoni, Valençona esperà Ramon durant dotze o tretze anys, durant els quals ell serví a Sicília, a la Companyia d’Orient i a l’illa de Gerba, en un seguit d’aventures extraordinàries que no li permetien de tornar. Finalment es casaren a València (1311).
Valençona visqué amb el seu marit a Gerba fins al 1313, any en que fou treta de l’illa per temor d’un atac angeví. Aleshores ja havia tingut dos fills i esperava una filla que havia de néixer a València. El seu marit no se’ls reuní fins al 1316, quan posà punt final a la seva existència aventurera.
El 1322 acompanyà Muntaner a Mallorca i a Eivissa. En aquesta segona illa restaria vídua el 1336. Vivia encara el 1350.
(València, segle XVIII)
Pintor i frare caputxí. Conreà la pintura religiosa. Deixà algunes teles seves al convent del seu orde a Granada.
(València, segle XV – Mèxic, 1534)
Frare franciscà. Fou un dels primers missioners de l’orde que arribaren a Mèxic el 1524. Portà en aquell país els primers brots d’olivera. El mateix any d’arribada presidí el primer sínode eclesiàstic celebrat a Amèrica. Desenvolupà una gran activitat evangelitzadora.
És autor d’alguns escrits de caràcter històric i teològic.
(València, 8 març 1942 – )
Pintor. Membre fundador de l’“Estampa Popular de València” (1963-67), seguí una línia informalista i guanyà el premi Senyera (1964). L’any 1983 guanyà el Premio Nacional de Artes Plásticas. Amb Rafael Solbes formà l’Equip Crònica.
Des de la mort de Solbes (1981) treballà sol, aprofundint el procés reflexiu entorn de la història de la pintura que iniciaren conjuntament. Aquest es concreta en variacions a partir d’obres emblemàtiques, agrupades en sèries, que s’estructuren a partir d’un fil conductor argumental o temàtic. Algunes d’elles són projectades tridimensionalment.
Dades dels Països Catalans 