Barri turístic, al nord-est de la ciutat, vora el cap de Cullera, que corona el far.
Far de Cullera, el
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: turisme
Estanyol, s’ -Mallorca-
Caseria, situada a la costa, a l’est de la punta Plana.
Forma, juntament amb els pròxims nuclis de Can Mandana i de sa Ràpita (del terme de Campos) un centre de turisme i estiueig.
Esfonts, cala
(trad: Calasfonts) Cala del port, a llevant del nucli urbà d’es Castell.
Antic moll de pescadors, és convertit en centre turístic.
Escaldes d’Andorra, les
(les Escaldes-Engordany, Andorra)
Poble, cap de la parròquia. Estès a la riba esquerra de la Valira d’Encamp. Forma un continu urbà amb Andorra la Vella i Engordany.
Predomini del sector terciari amb una forta activitat comercial. Indústria hotelera.
Té l’origen en les fonts termals romanes, que continuen aprofitades per a usos balnearis i terapèutics.
Duanes de la Mar
Barri marítim, a 2 km de la vila, emplaçat a l’embocadura del riu de Gorgos, a l’extrem septentrional de la llarga platja de Xàbia, que forma -en aquest sector de contacte amb la costa alta del cap de Sant Antoni– el fons de la badia de Xàbia, port natural utilitzat fins al començament del segle XX per a l’exportació de panses -especialment vers Anglaterra-, per la qual cosa disposava d’una duana, origen de l’agrupament.
La construcció d’un moll ha fet que es mantingués com a port de pesca.
S’ha desenvolupat considerablement gràcies al turisme. A més de nombrosos hotels, disposa de 6.000 places en apartaments i bungalows.
Drac, coves del -Mallorca-
(o del Drach) Grup de coves d’origen càrstic, situades prop de la costa, als estreps de la serra de Llevant, a 1 km de Portocristo.
De grans dimensions i amb abundants estalactites i estalagmites, amb 1 km de longitud, format per diverses sales excavades en una zona de terrasses calcàries, en un terreny miocènic; presenten un conjunt d’estanys, un dels quals, el Martel (177 m de longitud), és navegable.
Explorades des del 1878, la primera exploració científica fou feta el 1896 per E. A. Martel, amb el patrocini de l’arxiduc Lluís Salvador, foren il·luminades (1934) per Carles Buigas.
Són actualment un centre important d’atracció turística.
Devesa de l’Albufera, la
Dilatada platja sorrenca, al migjorn de l’embocadura del Túria i nodrida pels seus al·luvions, la qual, ben prest, es combina en dunes i albufera.
El rosari de dunes ultrapassa els 10 km de llargària, amb una amplada màxima de 2 km i de vegades en dues o tres alineacions encavalcades; les dunes més grosses, avui pràcticament fixades des de la reforestació, arriben als 7 o 8 m alt, però llur morfologia originària és molt desbaratada.
El topònim sembla respondre al caràcter medieval de reserva de llenya i vedat de caça amb cérvols i senglars. El pinar és citat per Antoni Josep Cabanilles. Del patrimoni reial passà al municipi de València el 1911.
Darrerament ha sofert una especulació per a l’urbanització turística, des del Saler fins a la gola del Pujol Nou. Hi funciona un parador turístic de categoria oficial.
Costa Vermella, la
Denominació turística donada a la costa de la Marenda, des del cap de Cervera, a la frontera hispano-francesa, fins a Argelers.
És una costa alta i articulada amb nombroses cales, formada per la serra de l’Albera, que cau bruscament sobre el mar. Té aquest nom a causa del color rogent de la roca.
Els principals centres turístics són: Cervera de la Marenda, Banyuls de la Marenda, Portvendres i Cotlliure.
Costa des Pins, sa
(Son Cervera, Mallorca Llevant)
Urbanització turística de la costa, a ponent del cap des Pinar.
Costa dels Tarongers, la
(País Valencià)
(cast: Costa del Azahar) Denominació turística aplicada al litoral de Castelló i de València, i que de fet coincideix amb el golf de València i Xàtiva.
A excepció del sector nord, en conjunt hi predominen les costes baixes i sorrenques i amb aiguamolls, la qual cosa féu que el seu desenvolupament turístic s’endarrerís.
Els principals centres turístics són: Benicàssim, Benicarló, Orpesa, Vinaròs, Peníscola, Cullera i Gandia.
Dades dels Països Catalans 