Arxiu d'etiquetes: trobadors/es

Guillem de Berguedà

(Catalunya, abans 1138 – 1195/96)

Trobador. Fill gran i hereu de Guillem, vescomte de Berga.

El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbó, i refugiar-se a Occitània, on freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània.

Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan. A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de Castellbó i de Cabrera contra la corona i la mitra d’Urgell.

Sembla que morí -fadrí i sense descendència- assassinat per un peó o soldat de peu.

Hom conserva 31 poesies autèntiques seves, algunes de tema amorós, tot i que les millors són aquelles en les quals atacà de manera acarnissada els seus enemics. S’expressa de manera crua i oberta, en un llenguatge de vegades obscé, contra grans personalitats de l’època i els seus fets, de manera que el conjunt de la seva producció és una bona presentació d’alguns aspectes de la vida catalana de la segona meitat del segle XII.

Guàrdia, Ponç de la

(Ripollès, 1154 – Catalunya, 1188)

(o Ponç de Saguàrdia)  Cavaller i trobador.

El 1177 intervingué en l’expedició a Conca d’Alfons I, a la cort del qual residí entre el 1181 i el 1183.

Se n’han conservat nou composicions de caràcter amorós amb abundants llocs comuns trobadorescs però d’una gran riquesa mètrica i amb notables encerts poètics (entre altres, un destacat comiat a Catalunya).

Cerverí de Girona

(Girona, 1259 – 1285)

Trobador en llengua provençal. Pseudònim de Guillem de Cervera. D’origen humil, apareix vinculat a les corts dels Cardona i dels reis Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran.

És considerat el darrer dels trobadors clàssics i el de més obra conservada: 114 composicions líriques, cinc de narratives i l’extensa col·lecció didàctica dels Proverbis, de caire moralitzant, composta entre el 1259 i el 1280.

En un estil que va des del to popular a les formes de màxim virtuosisme i es caracteritza per les atrevides associacions d’idees i el gust per la rima difícil, i en part té per fons la poesia tradicional o popular, fet que caracteritza la seva poesia.

Escriví poemes amorosos, religiosos i descriví fets històrics amb un atac a les classes dels rics i poderosos, de les quals cal remarcar: La faula del rossinyol, Maldit bendit, Cançó de Madona Santa Maria (1269) i les Planys fets a la mort del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de Jaume I el Conqueridor.

Cabrera, Guerau III de

(Catalunya, segle XII – 1158/65)

Noble i trobador. Vescomte de Girona i d’Àger (1144-v1145), primer vescomte de Cabrera (vers 1145) (Guerau III de Cabrera). Quan s’extingí el càrrec de vescomte de Girona, conservà el títol vescomtal i es titulà vescomte de Cabrera.

El 1145 fundà el monestir de Roca-rossa. El 1149 prengué part en la conquesta de Lleida, al costat de Ramon Berenguer IV de Barcelona i del comte Ermengol VI d’Urgell. El 1156 subscriví un conveni amb Ermengol VII per tal d’acabar les qüestions de jurisdicció sobre diversos castells de la marca de Balaguer.

Ha estat identificat com a autor d’un Ensenhamen (Ensenyament) escrit en llengua provençal entre el 1150 i el 1170 i adreçat al seu joglar Cabre per tal d’instruir-lo. Consta de 216 versos i constitueix un document inestimable per a la història de la literatura.

Amanieu de Sescars *

Veure> Sescars, Amanieu de  (cavaller i trobador del segle XIII).