(Alt Camp / Baix Penedès)
Serra que forma part de la Serralada Pre-litoral Catalana.
En forma de mola, té una alçària compresa entre els 828 m i els 861 m (Talaia del Montmell).
Participa de l’estructura del bloc de Gaià en què el sòcol és cobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies.
(Alt Empordà / Baix Empordà)
Massís calcari entre les dues comarques. S’estén en direcció oest-est, amb inclinació cap al nord, entre el riu Ter i la costa, i separa la plana d’inundació de la Muga i el Fluvià de la que formen el Ter i la Daró; a més, és prolonga fins a les illes Medes.
Forma un relleu aïllat enmig de la depressió empordanesa, i és considerat generalment com a punt de referència per a la divisió de les dues comarques empordaneses.
Està constituït per calcàries cretàcies, materials que determinen un litoral amb formes esquerpes i descarnades, molt peculiar dintre el conjunt de la Costa Brava, amb penya-segats que arriben als 100 m i roques foradades, coves, etc., de manera que interromp les costes baixes del golf de Roses (al nord) i de les platges de Pals (al sud).
El pic més alt és el puig del Castell, amb 309 m.
Hi predominen els pins, arbres que s’adapten bé a la serra que ha envaït els colls i els peus del massís.
(Alins de Vallferrera, Pallars Sobirà)
Alineació muntanyosa de la zona axial pirinenca.
Separa les valls de la Noguera de Vallferrera i de la Noguera de Tor.
Culmina a 2.905 m alt al pic de Monteixo.
(Vall d’Aran)
Massís muntanyós, que culmina als pics de Montcorbison (2 176 m alt.) i de Letassi (2 173 m alt.), que ocupa una bona part de l’antic terme de Gausac, a l’esquerra de la Garona.
És cobert d’espesos boscs: de la Varicauba, de Socascarro i de Beusa, al nord; de Sobèrado, a l’oest; de Suquero i de Piusa, a l’est.
Als seus vessants hi ha els oratoris de la Mare de Déu de les Neus (a Gèles), d’Et Sentet de Casau i d’Et Sentet d’Arròs.
Poble (470 m alt), forma un enclavament (9,32 km2) entre els municipis de Foradada, Artesa de Segre i Preixens (tots de la Noguera), situat al cim de la serra de Montclar, alineació muntanyosa, de direcció est-oest, entre Claret i Cubells, que culmina a 538 m alt, al mas Vell, i és travessat per la foradada del canal d’Urgell.
De la seva església parroquial (Sant Jaume) depèn Marcovau.
Es conserva el Castell, l’antiga masia senyorial del segle XVII (el 1831 era del marquès de Palmerola). Formà part de l’antic terme de la Donzell d’Urgell.
(Alta Ribagorça / Vall d’Aran)
Massís del Pirineu axial, situat entre els pics de Besiberri i el port de Colomers, sobre el port de Caldes, i entre les conques de la Garona i del Segre.
Té 2.830 m alt i destaca per la seva importància hidrogràfica.
Passat el coll de Caldes i les agulles de Mangades, s’arriba pel nord-oest al coll de Montardo (2.781 m alt), d’on arranquen tres serres: la serra de Montardo (2.678 m), la de Saubadies i la de Ribereta.
El circ lacustre de Montardo, entre els de Comaloformo i el de Colomers, és un dels més importants del país, al qual li ha estat atribuït un centenar d’estanys, alguns d’importants, que alimenten la Noguera de Tor.
(Maresme)
Contrafort de la Serralada Litoral, entre Mataró i Canet de Mar, que assoleix els 594 m alt al cim del Montalt, termenal dels municipis de Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt, que s’uneix a la serra del Corredor a través del coll de la creu de Rupit.
El 1016 hom troba esmentat l’antic castell del Montalt, amb un extens terme que comprenia el sector del Maresme entre les rieres de Caldes d’Estrac i la capçalera de la d’Argentona fins a la mar.
(Capçanes, Priorat / Tivissa, Ribera d’Ebre)
Serra del sistema Mediterrani (101 m alt), entre els dos municipis.
S’estén en direcció sud-oest – nord-est, entre l’Ebre i la serra de Llaberia i tanca la depressió de Móra pel sector sud-oriental.
(Albanyà, Alt Empordà / Beuda, Garrotxa)
(o de la Mare de Déu del Mont) Massís (1.115 m alt) del Pre-pirineu, a l’alta Garrotxa, format pels contraforts orientals del Pirineu, a la divisòria entre el Fluvià i la Muga.
Als seus vessants neix el Manol, afluent de la Muga. Hi predominen els materials calcaris.
La vegetació és de tipus mediterrani (bosc d’alzina, sotabosc de boix).
Al cim del pic del Mont hi ha el santuari romànic de la Mare de Déu del Mont.
(Montagut i Oix, Garrotxa)
Llogaret, dins l’antic terme d’Oix.
És situat al vessant meridional de la serra de Monars, dita també de la baga de Bordellat, que s’estén entre els colls de Malrem (oest) i de les Falgueres (est) i separa les conques del Fluvià (termes de Beget i d’Oix) i del Tec (terme de la Menera, al Vallespir); culmina al puig de Comanegra (1.558 m alt).
L’església de Sant Feliu de Monars (després, de Sant Sadurní) és d’origen romànic, i és sufragània de la parròquia d’Oix.
Dades dels Països Catalans 