(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Autor teatral. Seguí una línia popular, no gens exigent, però digna d’esment en un període d’abandó quasi total del català literari.
És obra seva el sainet El barber que ha tret en la rifa dels porcs (1800).
(Barcelona, segle XIX)
Ebenista. Especialitzat en la construcció de billars. Era posseïdor d’una bona tècnica i donà un gran impuls a la seva especialitat.
El 1855, juntament amb Josep Dardé i els fabricants de pianos Boisselot i Cia, fou premiat a l’exposició de París, fet que evidencià la importància de l’ebenisteria catalana de l’època.
(Catalunya, segle XIX)
Escriptor. Membre distingit de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a mitjan segle XIX.
Se’n conserven memòries de caràcter moral i filosòfic, algunes de títol tan curiós com Per què Déu va donar fills i no filles a Noé, Abraham i Isaac.
(Barcelona ?, segle XVIII – segle XIX)
Director de la Seca de Barcelona a la primeria del segle XIX. En 1813 i 1817 publicà sengles balanços de l’activitat de la casa durant la seva actuació.
El primer d’aquells és d’especial interès per fer referència al període 1809-13, corresponent a l’ocupació napoleònica, de la qual ressenyà alguns aspectes significatius.
(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, atorgat pel pretendent tradicionalista Carles VII al general Rafael Tristany, únic titular.
(Catalunya, segle XIX)
Dirigent obrer. Fou director de la societat de teixidors de cotó de Barcelona.
Amb motiu de la vaga general del juliol de 1855, fou un dels representants que es traslladà a Madrid a entrevistar-se amb el general Espartero. En aquesta ocasió conegué Ildefons Cerdà, i li prometé la col·laboració en el seu projecte de formar una estadística de la classe obrera barcelonina (apareguda a la Teoría general de la Urbanización).
Fou un dels organitzadors de la campanya de recollida de signatures que reclamava la llibertat d’associació per als treballadors. L’informe que pronuncià davant de la comissió de les Corts que examinava el projecte de llei sobre la indústria manufacturera, és un dels texts obrers més importants apareguts aquell temps a Catalunya.
(Catalunya, segle XIX)
Metge de la primera meitat del segle. Pertanyia a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
Hi presentà diverses memòries, algunes d’elles de caràcter polític i literari.
(Catalunya, segle XIX)
Antic feu del segle XIX. Confirmat pel pretendent tradicionalista Carles, duc de Madrid, a favor de Maria dels Dolors d’Alemany i de Bellet, filla del general Francesc d’Alemany i Gil de Bernabè.
(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)
Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.
Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.
Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.
A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).
Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:
Agustí de Gimbernat i Grassot (Barcelona, segle XIX) Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.
Dades dels Països Catalans 