Arxiu d'etiquetes: Sardenya (hist)

Mandas, ducat de

(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )

Títol de Campidano, concedit el 1614 a l’illa (fou el primer ducat d’aquest regne), sobre el lloc de Mandas, a Pere Maça de Liçana-Carròs d’Arborea, òlim Lladró de Vilanova i de Mendoza, primer marquès de Terranova i baró de Castalla i de Mandas. Més tard fou denominat ducat de Mandas i Vilanova.

Passà als Hurtado de Mendoza, als Zúñiga, ducs de Béjar, als Pimentel, comtes-ducs de Benavente, als Téllez-Girón, ducs d’Osuna, als Brunetti i als Fernández de Henestrosa.

Làcon, marquesat de

(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )

(italià: Laconi) Títol senyorial, atorgat el 1605 a Jaume de Castellví i de Castellví, segon comte de Làcon. Al cinquè marquès, Joan Francesc de Castellví i d’Ixard (mort el 1723), li fou annexada la grandesa d’Espanya el 1702.

A mitjan segle XVIII passà als Aimeric, comtes de Villamar (Sardenya), que encara el posseeixen. A Espanya, però, fou rehabilitat el 1920 pels Castellví, comtes de la Vilanova.

El comtat de Làcon havia estat atorgat el 1561 a Artau de Castellví i d’Alagó, vescomte de Sanluri.

Joiosa Guarda, baronia de la

(Sardenya, Itàlia, segle XV – )

Títol senyorial concedit el 1484 a Jaume Aragall, vicari de Sardenya (1477).

Passà als Bellit, als Gualbes (que passaren a cognominar-se Aragall), als Brando i als Crespí de Valldaura.

Cervelló, marquesat de

(Sardenya, Itàlia, segle XVIII)

Títol, concedit el 1713 per l’emperador Carles III a Miquel de Cervelló i de Castellví (Sardenya, Itàlia, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Bernadí Maties de Cervelló i Piccolomini di Siena.

Fou procurador del regne de Sardenya per Felip V de Borbó, que li atorgà el títol de marquès de Conquestes (1704).

Càller, cap de

(Sardenya, Itàlia)

Una de les dues demarcacions administratives de l’illa, creades (1354) durant l’època catalana, que comprenia les províncies de Càller, Arborea, Barbaja i Gal·lura.

Tenia un governador, amb residència a Càller.

Lucocisterna, batalla de -1324-

(Càller, Sardenya, Itàlia, 29 febrer 1324)

Batalla en la qual les tropes catalanes de l’infant Alfons (el futur Alfons III el Benigne) -500 cavallers i 2.000 infants-, comandades a l’avantguarda per Guillem d’Anglesola, van vèncer els pisans -1.200 cavallers i 2.000 ballesters-.

Aquesta batalla fou decisiva per al domini de Sardenya, ja que el 19 de juny se signà la capitulació, per la qual la República de Pisa cedeix a Jaume II el Just tots els drets sobre Sardenya.

Càller, influència catalana a -1324/1717-

(Sardenya, Itàlia, 1324 – 1717)

Ciutat molt important durant la influència catalana de l’illa.

L’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne), assetjà Càller (1324) i ocupa el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials; el municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona.

Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons IV el Magnànim (1432) i de Carles I de Catalunya (1535) i la dels sards que participaren a la batalla de Lepant (1571).

Durant la guerra de Successió, Càller, partidària de Felip V de Borbó, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Després del tractat d’Utrecht (1713) s’organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume de Carreres.

La biblioteca de la Università di Cagliari conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del segle XVI. La catedral gòtica conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí I el Jove (mort el 1409).

La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el segle XVII. Les armes de la ciutat, fins al 1766, foren les quatre barres catalanes.

Aidu di Turdu, batalla dels -1347-

(Logudoro, Sardenya, Itàlia, 1347)

Batalla que tingué lloc entre Sàsser i Bonorva, a l’indret anomenat els Aidu di Turdu. L’expedició catalana era manada pel governador Guillem de Cervelló i de Banyeres, la qual fou derrotada pels sards.

Hi moriren els seus dos fills i el seu nebot Hug de Cervelló, vingut amb reforços; el governador morí poc temps després en la retirada.

Fou una de les desfetes més grans dels catalans en les lluites per la submissió de l’illa.