(Catalunya, segle XIX)
Dominicà. Fou professor del seminari de Tarragona i des del 1815 rector del col·legi del seu orde a Tortosa. Acusat d’absolutista el 1821, fugí a Andorra.
Acabat el Trienni Liberal publicà les Cartas de un liberal arrepentido, on acusa els liberals, sense excepció, de tota classe de crims.
Afiliat al carlisme, consta que fou director del “Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia”.
(Badalona, Barcelonès, 1893 – 1971)
Tècnic tèxtil. Fill de Pau Rodon i Amigó.
Estudià la teoria dels teixits a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i a l’Escola de Teixits de Badalona (fundada pel seu pare), de la qual fou director des del 1918.
Va ser professor del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Terrassa i director de la revista “Cataluña Textil”.
És autor d’El arte de la tapicería en la antigüedad (1918), La invención de la máquina Jacquard (1919) i Tres grandes decoradores del tejido (1921).
(Portbou, Alt Empordà, 19 juliol 1958 – )
Escriptora. Professora de català i periodista.
El 1984 va obtenir el premi Just M. Casero (amb Vestit de verd i blanc) i el 1985 els premis Recull (amb Veus de dones), Víctor Català (amb Sort que hi ha horitzó) i Manuel Bonmatí de periodisme.
Posteriorment ha publicat els reculls de contes Ben estret (1986) i El col·leccionista de somnis (1987) i les novel·les Els arbres vençuts (1987), El present que m’acull (1987, premi Josep Pla 1986), Perfum de nard (1988), Temporada baixa (1990), La gran casa (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda (1992, premi Sant Jordi) i L’àngel del capvespre (1998).
Ha escrit també literatura juvenil (Com un miratge, 1988) i guions per a la televisió, dels quals destaca el de la sèrie Secrets de família.
(Ripoll, Ripollès, 1962 – )
Escriptora. Filòloga i professora.
Ha publicat les narracions infantils Els gira-sols blaus (1993) i El pirata 101 (1995), la novel·la Variacions en absència (premi Sant Jordi 1986) i els llibres de poesia Olis sobre paper (premi Senyoriu Ausiàs Marc 1995), A cor què vols (1997), Reflexió de la llum (premi Ciutat d’Olot-Jaume Teixidor 1998) i Jardins d’amor advers (premi Ciutat de Palma-Joan Alcover 1996).
És autora també de l’obra Diccionari de la rima (1999).
(la Granadella, Garrigues, 7 abril 1886 – Barcelona, 15 novembre 1980)
(o Vilarrubí) Compositor, guitarrista i musicòleg. Deixeble de Francesc Tàrrega, dugué a terme una gran carrera de concertista internacional.
Fou un dels millors intèrprets mundials de guitarra; també revalorà la viola de mà, i realitzà nombroses transcripcions del repertori d’aquest instrument, del qual fou professor al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i de guitarra al Conservatori Nacional de Lisboa i a l’Academia Musicale Chigiana de Siena.
Fou autor, entre altres obres, de Tres estudis per a guitarra (1946), Impromptu, Exercices en forme d’études, Pequeña romanza, etc.
Com a musicòleg, edità diversos treballs: Bibliothèque de musiqe ancienne et moderne pour guitare (1926), Escuela razonada de la guitarra, en cinc volums (1932-33), Los seis libros del Delphin… de L. de Narváez (1945), Tres libros de música en cifra para vihuela, de A. de Mudarra (1949), Colección de obras para guitarra sola o para dos guitarras (1950) i Silva de sirenas de E. Valderrábano (1957).
(Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 26 desembre 1911 – Madrid, 31 agost 2005)
Escriptor i professor. Llicenciat en lletres, estudià a Oxford i a Londres.
Catedràtic de literatura anglesa a la universitat de Madrid i redactor d'”Arbor”.
Ha publicat, entre altres estudis, Espronceda y Lord Byron (1949), El Romanticismo inglés (1969).
(Girona, 2 setembre 1792 – Barcelona, 12 març 1865)
Dominicà.
Fou professor de filosofia al convent de Tortosa (1931) i de teologia al de Barcelona. El 1833 fou nomenat professor de filosofia a la Universitat de Cervera.
Del 1835 al 1849 residí a Itàlia i exercí el professorat a diversos convents de l’orde.
A Barcelona fundà el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino, i el 1860 fou nomenat vicari general del seu orde a Catalunya.
(Cervera, Segarra, 1581 – Barcelona, 1646)
Jesuïta (1600). Ensenyà humanitats a Lleida, filosofia a Gandia i teologia a Barcelona, i fou rector dels tres col·legis.
El 1639 anà a Roma com a procurador de la província d’Aragó.
Del 1640 al 1646 fou rector del col·legi de Betlem i vice-provincial de Catalunya, càrrec que exercí amb tanta prudència com fidelitat a la seva pàtria.
El 1643 predicà i publicà, a Barcelona, el Sermó… en les reals exèquies… a la grata y bona memòria de Lluys XIII, lo Just, rei de França i de Navarra, comte de Barcelona, i a Lleida, una Oración panegírica de los lirios reales de la casa de Francia (1643).
(Lleida, 24 març 1947 – )
Poeta, professor i crític. Es llicencià en filologia hispànica en la Universitat de Barcelona i n’esdevingué professor. Després fou lector de castellà de la universitat de Poitiers.
Ha col·laborat com a crític literari en moltes revistes especialitzades i en el diari “Avui”. Des del 1979 dirigí “Quaderns de Ponent”.
En col·laboració amb J. Marco és autor de La nova poesia catalana (1980).
La seva obra poètica reflecteix una de les experiències més rigoroses i profundes de la poesia catalana actual.
(Girona, 5 novembre 1882 – 22 abril 1978)
Escriptor, professor i editor. Germà de Lluís Gonzaga. Cursà estudis de magisteri. S’especialitzà en treballs de pedagogia i art.
Col·laborà al diari gironí “L’Autonomista” i en altres publicacions catalanes, i és autor d’innombrables treballs.
De les seves activitats, cal assenyalar les tasques editorials, a les quals es dedicà després de la guerra.
Fou membre de diverses entitats i acadèmies culturals i científiques, i cronista oficial de la ciutat de Girona.
Dades dels Països Catalans 