(Manacor, Mallorca, segle XIX – 1917)
Polític republicà. Organitzà el partit republicà federal a Manacor a partir del 1869, d’on fou batlle el 1873.
Posteriorment s’oposà al republicanisme progressista, encapçalat a Mallorca per Jeroni Pou, i féu costat a Antoni Villalonga, federal.
A partir del 1910 presidí la conjunció republicano-socialista a Manacor.
(Alacant, 1837 – València, 6 octubre 1895)
Polític i marquès de Montornal. Llicenciat en dret (1864).
Preparà la restauració borbònica el 1874. Fou diputat a corts (1867, 1879, 1884) i dirigent del conservadorisme a València. Posteriorment fou silvelista.
Presidí l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1886) i s’esmerçà per enriquir el seu museu, i aconseguí per a aquesta institució, durant un breu temps, la direcció de l’Escola de Belles Arts de València.
(Perpinyà, segle XVII)
Advocat i polític. Fou un dels principals conspiradors que organitzaren el projecte d’expulsar els francesos de Perpinyà el 1674.
Descoberta la conjura, pogué fugir a temps. Els seus béns foren confiscats.
(Altea, Marina Baixa, 1840 – València, 1904)
Doctor en dret. Estudià a València. El 1872 guanyà la càtedra de procediments i pràctica forense.
El 1884 fou rector de la Universitat de València i director de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Fou senador per València (1899-1904).
(Albocàsser, Alt Maestrat, 1652 – Sàsser, Sardenya, 1720)
Eclesiàstic i polític. Fou ordenat sacerdot a Tortosa el 1675; passà a València, on es doctorà en arts i teologia i entrà a l’Oratori de Sant Felip Neri.
Partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria en la guerra de Successió, el 1710 aquest el féu bisbe de Brindisi, però fou refusat. Posteriorment hom li oferí la mitra d’Oriola, que refusà per no haver de servir Felip V de Borbó.
Emigrat a Viena, fou nomenat arquebisbe de Sàsser el 1714. Quan Felip V ocupà l’illa de Sardenya (1717) es negà a reconèixer-lo.
Fou molt estimat i tingut en fama de sant. És autor d’un curs de teologia escolàstica en llatí.
(Palma de Mallorca, 9 març 1905 – 17 febrer 2000)
Tècnic en construcció, dibuixant, lexicògraf, polític i promotor cultural. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca (1917-21), s’especialitzà en dibuix lineal i arquitectònic.
Fou cofundador, juntament amb el seu amic Emili Darder i Cànaves i d’altres, de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923). El 1928 obrí un taller de ferros forjats artístics (Ferros Forjats Sant Eloi) en el qual tota la documentació administrativa era redactada en català, fet insòlit a l’època.
Del 1922 al 1936 treballà vinculat a Guillem Forteza i Pinya gràcies al càrrec del qual com a director de la secció de construccions escolars de l’estat a Balears pogué intervenir directament en l’edificació d’escoles a Mallorca fins el 1935.
Durant la Segona República milità a Esquerra Republicana Balear, partit del qual fou secretari general a Palma. Escriví nombrosos articles polítics a la premsa i, al districte on fou elegit regidor (1931), organitzà cursos de formació d’adults per als treballadors. El 1935 fou elegit president de l’Associació de Dibuixants de Balears.
Empresonat els anys 1936-38, i més tard inhabilitat professionalment durant sis anys, això no l’impedí de participar en la fundació del Círculo de Bellas Artes (1940), i d’establir un taller d’escultura en pedra que ell mateix dirigí (1942-57). Així mateix, col·laborà amb dibuixos i articles especialitzats al Diccionari català valencià balear.
El 1950 l’ajuntament de Palma premià el seu projecte de monument a Miquel Costa i Llobera (que ha restat sense construir). El 1954 fou designat president del Consejo Provincial de la Agrupación Sindical de Delineantes, i el 1957 director gerent de l’empresa CIBSA. Els anys 1950 també destacaren els seus articles sobre urbanisme apareguts a la premsa mallorquina i, en 1960-61, els que publicà sobre llengua a la revista “Sóller”.
Secretari de l’Obra Cultural Balear (1962-72), el 1974 publicà el Diccionari de l’art i oficis de la construcció, obra cabdal i pionera en el camp de la terminologia catalana.
Entre els anys 1984-88 fou president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Publicà també el llibre Els deu primers anys de l’Obra Cultural Balear (1991).
Ha rebut diversos guardons, entre els quals el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1986) i el premi de Reconeixement de Mèrits, de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor.
(Palma de Mallorca, 1890 – 9 gener 1937)
Dirigent socialista. Sabater, ingressà a l’Agrupació Socialista de Palma de Mallorca (1914-15).
Féu costat als socialistes reformistes contra els terceristes durant el període 1919-21 i fou secretari general de la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble (1922-23).
Expulsat del partit socialista pel maig de 1923 pel fet d’haver intentat de fer costat electoralment a Joan March i els liberals, passà a treballar com a periodista a “El Día”. Tornà al PSOE durant la Segona República.
Fou afusellat pels franquistes durant la guerra civil.
(València, 25 agost 1848 – Madrid, 8 juny 1915)
Polític. Fill de Pasqual Frígola i Ahis. Fou primer baró del Castell de Xirell (1875).
Milità en la fracció silvelista del partit conservador. El 1900 fou senador vitalici i vice-president del senat.
(Atzeneta del Maestrat, Alt Maestrat, 22 juny 1822 – València, 3 març 1893)
Escriptor i polític. Baró de Cortes de Pallars (1858) i de Roaia (1865) i senyor del castell de Xirell. Fou diputat a corts i senador vitalici. En caure Isabel II de Borbó, anà a París a oferir-li els seus serveis.
Amb Alfons XII de Borbó fou director de la “Gaceta de Madrid” i administrador de la Imprenta Nacional.
Escriví peces còmiques, com Julianito (1875) i uns Recuerdos de caza (1876). El 1887 fou president de Lo Rat Penat.
Fou el pare de Carles Frígola i Palavicino.
(València, octubre 1730 – agost 1789)
Industrial seder. Estudià tècniques noves de la indústria tèxtil a Lió i en diversos països, les quals introduí a València. Fou vocal de la junta de comerç (1766) i inspector general de les fàbriques sederes valencianes.
Fou alcalde del barri seder de València, on creà el servei de vigilants nocturns, a exemple de les principals ciutats europees.
Escriví un notable tractat tècnic, Instrucción metódica sobre los muerés (Madrid, 1790), dedicat als moarés.
Dades dels Països Catalans 