Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Tagell, Francesc

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII)

Poeta. El 1720 ja era sacerdot i el 1752 canonge.

El 1720 escriví un Poema anafòric que consta de dotze descripcions de saraus celebrats en un palau del carrer de Montcada de Barcelona per les festes de Carnestoltes d’aquest any; cada part té un metre diferent, el llenguatge és correcte i la versificació fàcil.

El 1740 era a Roma al servei del cardenal Colonna i escriví un extens poema, també de caràcter festiu, i a vegades obertament satíric, sobre la mort del papa Climent XII i l’elecció de Benet XIV. Tanmateix, el final constitueix un cant d’exaltació patriòtica d’un gran interès. Fou publicat el 1971.

Susanna i Nadal, Àlex

1 Resposta

(Barcelona, 12 setembre 1957 – Gelida, Alt Penedès, 27 juliol 2024)

Poeta, traductor i editor. La seva poesia té una caire intimista, com per exemple: Les anelles dels anys (1991, premi Carles Riba). En prosa ha publicat, entre altres, Quadern venecià (1989, premi Josep Pla).

Important crític literari i traductor, ha estat director de l’editorial Columna, de la qual fou un dels fundadors el 1985. Ha estat també fundador i director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona des del 1985.

Solsona i Duran, Josep

Deixa un comentari

(Cervera, Segarra, 1932 – 1975)

Poeta. Es llicencià en lletres amb una tesi sobre Guerau de Liost. Publicà a la tercera Antologia poètica universitària.

Malalt, es retirà a la seva ciutat, on publicà Poemes (1971), expressió de la seva tendència a la poesia pura i a la veu popular, amb influències de Verdaguer i de Carner, i també reflex de la seva joia i de la seva angoixa vitals.

Soler i Rialp, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 3 maig 1920 – Florianópolis, Brasil, 19 febrer 2011)

Poeta i compositor. Féu estudis a l’Institut Escola i fou concertista de violí i professor de música. Es traslladà al Brasil.

Sota la influència de Rilke i de Josep Carner, publicà Poesies de Lluís de Rialp (1946) -el seu pseudònim habitual- i Balades i cançons (1948).

Solé i de Sojo, Vicenç

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 octubre 1891 – 10 novembre 1963)

Poeta, polític i jurista. Especialista en dret marítim, del qual fou catedràtic a la Universitat de Barcelona.

Era membre de la Lliga, i en fou diputat per Barcelona a les corts (1932). Va escriure en “L’Avenir”, “De Tots Colors” i “La Pàtria”. Presidí el Comitè de Dret Marítim de Barcelona.

Entre els seus treballs jurídics hi ha: la traducció de les Regles de la Haia sobre transports marítim i Programa per a un curs de dret marítim.

També va escriure poesia sota la influència dels clàssics, que traduí: La branca nua, L’ombra dels marbres, Estances i Poema de Rut. És autor també d’una monografia sobre la Costa Brava.

Sitjar i Bulcegura, Joan

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1828 – 1900)

Poeta. Propietari rural, col·laborà al “Calendari Català”, “La Gramalla”, “La Renaixença”, etc.

Amic de Verdaguer i Mistral, conreà la poesia de tipus popular, especialment el romanç i la corranda.

Les seves composicions més famoses foren L’Angeleta (1876) i La festa de Santa Cristina d’Aro (1877).

Sitjà i Pineda, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1880 – 1940)

Poeta. Fou l’autor d’una bona part de les cançons infantils que musicava Narcisa Freixas.

Del grup de Josep Carner, la seva poesia respon al simbolisme del moment: Poemes (1911), L’ànima oberta (1922) i Poemes diversos (1929).

Serra i Campdelacreu, Josep

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1 maig 1848 – 2 juliol 1901)

Poeta i historiador. Membre del Cercle de Vic i de l’Esbart de Vic.

Col·laborà a “Lo Gay Saber”, “La Renaixensa”, “La Veu del Montseny”, i al “Calendari Català” de Francesc Pelagi Briz. L’any 1880 publicà un volum de poesies amb el títol de Primavera trista.

S’orientà cap als estudis històrics, i en aquesta disciplina cal remarcar l’obra Història de Vic, que deixà inacabada. Publicà tres monografies importants: Àlbum pintoresc monumental de Catalunya, Aragón histórico, pintoresco y monumental i Àlbum de Lleida i sa província.

Fou membre corresponent de l’Academia de la Historia i cronista de la ciutat de Vic.

Pere Serafí

Serafí, Pere

9 Respostes

(Catalunya, 1505/10 – Barcelona, 1567)

Poeta i pintor. Les primeres dades que se’n coneixen el presenten com a pintor.

Desplegà una gran activitat pictòrica: un retaule de la Mare de Déu a l’església de Montcada (1541), un altre a Vic (1544), i sembla que l’any següent treballà a la capella barcelonina de Sant Sever.

Associat amb el pintor italià Pietro Paolo de Montalbergo o amb altres, realitzà nombroses obres d’estil renaixentista, entre les quals cal remarcar les de les portes de la seu de Tarragona (1563). També realitzà les de la seu de Barcelona.

Intervingué en nombrosos altres treballs, generalment de tipus religiós, però també procedents d’organismes civils (Generalitat de Catalunya), ja que fou un artista l’obra del qual assolí un gran predicament.

Com a escriptor, ocupà un lloc remarcable entre els poetes del segle XVI català, i fou segurament el poeta més destacat. Els documents acrediten que el 1565 signà un contracte amb mossèn Galceran Serapio i el mercader Francesc Creus per tal de procedir a la impressió de tres llibres diferents: una Art poètica en castellà i dedicada a Felip II, una altra obra, anomenada Silva, composta de versos castellans, i un llibre de poesia catalana, que ha estat l’únic que s’ha conservat de tota la seva obra, titulat Dos libres de Pedro Serafín.

La seva obra és una cruïlla de diferents corrents literaris antics i moderns. Segueix, d’una banda, la tradició dels poetes catalans del segle XV, de manera especial Ausiàs March, autor glossat per ell en la composició Un cant d’amor. Va incorporar totes les tècniques de la mètrica renaixentista, i utilitzà el sonet com a forma predilecta de la poesia del gènere amorós, en el conreu del qual rebé la influència de Petrarca, amb un lleu influx d’Ausiàs March.

Potser una de les experiències més interessants són els Vuit emblemes sobre diverses coses, gènere simbòlic i sentenciós, amb dibuixos, que des de la publicació dels Emblemate llatins d’Alciato (1522) havia obtingut un gran èxit a Europa.

Coneixedor de la preceptiva trobadoresca i catalana medieval, va mantenir en la seva poesia la influència dels corrents europeus. Un dels seus trets característics més importants és l’aspecte popularitzant, derivat de la poesia tradicional que glossava.

Sentmenat-Torrelles i d’Agulló, Francesc de

1 Resposta

(Barcelona, 2 abril 1697 – 1762)

Noble i poeta. Segon marquès de Sentmenat. Fill i hereu de Joan (IV) de Sentmenat i de Toralla. Estudià llatí, grec i hebreu amb els jesuïtes i es decantà per la filologia i sigil·lografia.

Membre fundador de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729), el 1752 hi llegí un sonet, en català, en defensa de la puresa de la llengua catalana.

Havia intervingut, vers el 1721, en debats poètics, en català i castellà, amb Ramon de Dalmases i de Vilana, Bernat Antoni de Boixadors, comte de Peralada, i el seu germà, el general de l’orde dominicà, fet que demostra l’existència de tertúlies literàries anteriors a la represa de l’Acadèmia.