(Barcelona, segle XIV – València, segle XIV)
Mercader i poeta jueu de circumstàncies, de qui es conserva una poesia de felicitació a Mosé Natan de Tàrrega.
Es convertí el 1391 i rebé el nom de Pere de Montcada.
(Barcelona, vers 1360 – Santa Coloma de Queralt ?, Conca de Barberà, vers 1430)
(o Astruc Bonafeu) Poeta jueu. El seu pare, Roven Bonafeu, i el seu germà Mossé, mercaders de Barcelona, reberen el baptisme durant els avalots del 1391; ell s’establí a Santa Coloma de Queralt.
Poeta satíric i càustic, entrà en conflicte literari i ideològic amb l’aljama de Saragossa.
Amb poemes de temàtica lírica i filosòfica es féu ressò de les dolentes condicions dels jueus del seu temps, sobretot per les conversions en ocasió de la disputa de Tortosa. Replicà amb atacs al cristianisme a la circular que Astruc Rimoc, ja convers, havia enviat invitant a la conversió.
La part religiosa de la seva producció poètica, conservada en un manuscrit únic, és molt escassa.
(Cervera, Segarra, vers 1345 – Saragossa, Aragó, vers 1420)
Poeta hebreu, el més celebrat del seu temps. Durant els avalots de l’any 1391 perdé béns i família.
Viatjà per terres de Castella, on féu amistats, i s’establí a Saragossa com a preceptor de la família de la Cavalleria i com a redactor de les cartes comunals de l’aljama.
El 1414, durant la disputa de Tortosa, es convertí al cristianisme, però continuà escrivint versos en hebreu. Bescanvià poemes i cartes rimades amb tots els poetes de l’època.
Es conserva d’ell una part d’un diccionari de rims i unes 400 obres poètiques, una petita part de les quals és de contingut religiós.
(Catalunya, segle XIV – 1415)
Mestre racional i poeta. Membre del Consell de Cent, fou enviat a la cort de Joan I a Perpinyà per denunciar els abusos dels consellers reials, però el monarca no acceptà les acusacions.
A la mort del rei, com tot el patriciat barceloní es posà al costat de la reina Maria de Luna, i fou l’organitzador del procés contra els exconsellers de Joan I, entre els quals Bernat Metge. Més endavant, el 1396, fou enviat com a ambaixador de la ciutat a la cort siciliana de Martí l’Humà, per demanar-li que tornés al Principat.
Exercí diversos càrrecs oficials (batlle general de Catalunya, conseller en cap de Barcelona en tres ocasions, i mestre racional del rei Martí).
Fou també poeta, però de la seva producció només se n’ha conservat una poesia.
Potser fou fill seu Ramon Savall (Catalunya, segle XV) Poeta. En la seva poesia ataca el moviment dels pagesos de remença.
(Catalunya, 1919)
Composició per a veus mixtes d’Enric Morera, sobre un poema d’Àngel Guimerà.
Estrenada per l’Orfeó Gracienc el 2 de febrer de 1919 al teatre El Dorado de Barcelona, entrà tot seguit al repertori de quasi tots els orfeons. L’Orfeó Català en féu una creació memorable.
La Principal de Peralada n’estrenà la versió per a cobla de dos instruments, tal com Morera volia. Les altres cobles hi han afegit la part del trombó.
(Portbou, Alt Empordà, 21 gener 1914 – Barcelona, 29 setembre 2002)
Crític d’art, poeta i dibuixant. Germà d’Àngels. Estudià a Valladolid i a Salamanca i, després d’estar-se un quant temps a Madrid, s’establí a Barcelona l’any 1934.
Fou catedràtic d’història de l’art a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.
Entre els premis de poesia que ha obtingut, cal esmentar el Ciutat de Barcelona (1956) i el Boscán (1959). Escriví cròniques d’art a “El Noticiero Universal”.
També ha publicat llibres com Del románico al pop art, Revisiones y testimonios i Salvador Dalí, corresponsal de J. V. Foix (1932-1936) (1986).
Ha fet algunes exposicions com a aquarel·lista i dibuixant.
(Barcelona, 20 març 1953 – )
Poeta. Fill de David Sanahuja i Saperas. Estudià filologia romànica i fou professor universitari.
La seva obra poètica, de considerable intensitat, s’inicià a El gos del galiot (1981) i ha continuat a Mirador (1983), Doble joc (1988) i En defensa pròpia (1994).
L’any 1990 fou cofundador de l’Aula de Poesia de Barcelona.
(Barcelona, 22 febrer 1915 – 21 febrer 1990)
Poeta. Advocat. Fou tinent de sanitat de l’exèrcit republicà.
La seva poesia pertany al neosimbolisme dels seus companys de generació, sobretot Espriu, a més de la influència cristal·lina i popularitzant de Garcés.
Ha publicat L’illa sense nom (1946), Poemes del circ (1948), El carro de l’exili (1969) i La cavalcada (1976).
Fou el pare del també poeta Eduard Sanahuja i Yll.
(Barcelona, 28 desembre 1928 – 26 maig 2018)
Poeta. Ha publicat L’home i el límit (1968), premi Carles Riba. Llibre de les inauguracions (1986, premi Miquel de Palol), Demiúrgia (premi Institució de les Lletres Catalanes de poesia 1998), etc.
La seva poesia parteix d’una estètica de la quotidianitat, per evolucionar cap a reflexions més profundes, cap a tonalitats més interiors i líriques. Mestre en gai saber.
Ha escrit també contes i narracions. Exponent del realisme social a Catalunya.
(Gironella, Berguedà, 30 març 1947 – )
Poeta.
La seva poesia combina la crítica social, el tema del viatge i la ironia: Mitoclàstia (1977), Tot extrem voler (1977), Camp d’esvorancs (1980), Reixa d’aigua (1982), Gual de camins (1985), L’agulla en el fil (1987), Ets arrel d’ala i de vol (1991) i Passeig de dins (1992).
Ha editat també una Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX (1978) i la monografia Joan Vinyoli (1985).
Dades dels Països Catalans 