(Barcelona, 24 març 1764 – Mataró, Maresme, 20 març 1821)
Eclesiàstic i poeta. Religiós escolapi, ensenyà a Balaguer, Mataró, Solsona i, finalment, a Barcelona.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1804. El 1806 hi llegí un Discurs en elogi dels catalans en l’agricultura, el comerç i les arts.
Versificà en castellà i en català.
(Catalunya, 1895)
Poema de Joan Maragall i Gorina, publicat a Poesies. És un dels més coneguts i populars.
Amb una gran contenció descriptiva explica els moviments d’una vaca, cega d’un cop de roc d’un vailet de can Covilar de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Gairebé la personifica, i li dóna un aire de noble tragèdia i de fatalitat, bastit en un clima d’elements morals i lírics.
Ha estat repetidament traduïda al castellà, primer per Unamuno.
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
(Catalunya, 1858)
Col·lecció de poesies catalanes d’autors contemporanis editada per Salvador Manero i recollides per Antoni de Bofarull que aparegué, en fascicles.
El seu objecte explícit era de donar testimoniatge del nou esperit literari i, a la vegada, la recuperació de la història i els costums catalans.
Incloïa un total de 136 composicions i 35 autors, i entre aquests les figures més representatives del moment (Bonaventura C. Aribau, Aguiló, Manuel Milà, Rubió i Ors, el mateix Bofarull -aquest amb 15 composicions-, Balmes i Urpià, etc.).
(Catalunya, 1859)
Col·lecció de poesies catalanes. Publicades per Salvador Manero, arran de l’èxit obtingut per la precedent de Los Trobadors Nous.
Aquesta vegada la tria (29 autors i 70 composicions) fou feta per Víctor Balaguer, que, juntament amb l’editor, pretengué de donar-li un caràcter més progressista que la seva antecedent.
Autors com Bonaventura C. Aribau, Aguiló, Antoni de Bofarull, Rubió i Ors o Balmes i Urpià no hi eren inclosos, i hi eren incorporats, en canvi, Bernat i Baldoví, F.P. Briz, Vicent Boix, J.A. Clavé i Eduard Vidal.
(Barcelona, 19 setembre 1850 – 22 gener 1925)
Poeta. Cal remarcar la seva obra d’artesà en serralleria artística.
Fou un dels fundadors de La Jove Catalunya, col·laborà a “La Renaixensa” i, poeta característic dels Jocs Florals, fou proclamat mestre en gai saber (1890). La seva obra s’aplegà a Poesies (1926).
Fou el pare de Ramir Torres i Vilaró (Barcelona, 1877 – Begues, Baix Llobregat, vers 1938) Poeta i dibuixant. S’especialitzà en dibuix a la ploma i el retrat. Com a poeta participà sovint als jocs florals de Barcelona, on fou premiat el 1920 i el 1921 (De la costa brava), i publicà el volum Llevantines (1923). Traduí al català diverses obres d’escriptors anglesos.
(Barcelona, 1858 – 1919)
Poeta. Col·laborà, entre altres publicacions, a “La Bandera Catalana”, “Lo Gai Saber”, “La Renaixença” i “La Ilustració Catalana”.
Conreà una poesia de caràcter èpic i llegendari: La batalla del Bruc (1876), Glòria a Montserrat! (1873).
(Mataró, Maresme, 16 maig 1843 – 15 juliol 1911)
Geòleg i poeta. Germà de Terenci.
Afeccionat a la literatura; el 1860 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, amb el poema Amor és vida.
Entre els seus estudis professionals compten El agua en la Tierra (1878), i una descripció de la geografia física, sobretot en geologia, i mineria, del Barcelonès.
(Girona, 30 maig 1886 – Barcelona, 7 desembre 1975)
Poeta i industrial.
Dirigí la revista gironina “Cultura” i publicà diversos llibres de poemes, especialment sonets, d’un formalisme rigorós i un contingut intel·lectual, intimista, paisatgístic o religiós: Les ofrenes espirituals (1924), Tàlem (1934), Crist (1935), La voluntat (1938), La glòria de Bach, Pau Casals (1951), etc.
Fou el pare de Joan Josep, Jesús i Joan-Gabriel Tharrats i Vidal.
(Catalunya, segle XVIII)
Poema segurament anònim i de data incerta, conservat només fragmentàriament, que fou traduït al castellà i editat per primera vegada el 1847 per Magí Pers i Ramona.
Hom l’atribuí primer a Josep Fontaner, del segle XVII; posteriorment hi hagué un doble corrent d’opinió: mentre uns historiadors l’atribuïen a un hipotètic Ignasi Puigblanc, d’altres el consideraven obra d’Antoni Puigblanc. Últimament, hom tendeix a considerar-lo com a obra anònima, bé del final del segle XVIII o bé de ja ben entrat el segle XIX, donats uns certs elements de caire romàntic. Sigui com vulgui, sembla ésser obra d’una persona exiliada.
És escrit en octaves reials i hi apareixen nombrosos castellanismes; el seu conjunt, però, té força originalitat i dignitat.
(Barcelona, 1 gener 1956 – )
Metge i poeta. Fill del pintor Antoni Tàpies i Puig.
Es donà a conèixer en el camp de la poesia visual pròxim a les arts plàstiques, i ha publicat els llibres de poesies: Siboc (1973), Les danses d’u (1975), Dies d’aigües (1980), La veu del vent (1988) i Matèria dels astres (1992), i els de narrativa: Des de l’obra (1992, recull de comtes) i L’escrivent (1999). Ha traduït Himnes a la Nit de Novalis (1975).
També a exercit com a galerista d’art i editor d’obra gràfica.
Dades dels Països Catalans 