(València, 19 març 1867 – 1922)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles i també a Roma i París.
Conreà la pintura històrica i de gènere. Il·lustrà la Valencia de Teodor Llorente i d’altres llibres.
(València, 1763 – 31 agost 1837)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i amb Cristòfol Valero i Lluís Antoni Planes. El 1798 esdevingué acadèmic de pintura. Fou professor auxiliar de pintura a Sant Carles (1806), acadèmic de mèrit de flors (1810) i director de la Sala de Flors (1815). El 1832 esdevingué acadèmic de San Fernando.
Es dedicà a la pintura de flors, d’història i religiosa. Hi ha obres seves al convent del Sant Esperit de Gilet (Camp de Morvedre), al Museu de Belles Arts de València i a l’Academia de San Fernando de Madrid.
(València, 1923 – Madrid, 8 abril 2020)
Pintor. Estudià Belles Arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València i marxà després a Madrid becat per la diputació de València. El 1952 amplià estudis a París becat pel govern francès.
Fou un dels fundadors, a Madrid, del grup de gravadors Estampa Popular, des d’on posà en pràctica el que hom a anomenat realisme social. El grup fou desfet, com a conseqüència d’una crisi interna, el 1964, coincidint amb la creació d’Estampa Popular de València i Estampa Popular de Barcelona. Practicà, a més de la pintura, la xilografia i l’aiguafort.
(País Valencià, segle XVI)
Pintor. Treballà bastant a València.
(Almedina, Castella, vers 1450 – ?, vers 1540)
Pintor. De probable ascendència morisca, de jove conegué Fernando de Llanos, potser mestre seu. És versemblant que tots dos s’establissin aviat a València i connectessin amb algun taller relacionat estèticament amb el de Paolo di San Leocadio, o fins i tot hi col·laboressin.
Vers el 1500 s’ha relacionat la seva presència a Itàlia amb el Ferrante Spagnuolo esmentat el 1505 com a col·laborador de Leonardo da Vinci en la decoració del Palazzo Vecchio de Florència, malgrat que la crítica sembla més inclinada a identificar-lo amb Llanos, amb el qual hom sap del cert que, el 1507, realitzà el retaule dels Sants metges de la seu de València (se’n conserva només el banc amb una Pietat) i les portes del retaule major a la mateixa seu. De les dotze taules que el formen, cal atribuir-li amb molta probabilitat l’Adoració dels pastors, el Trànsit de Maria, l’Abraçada davant la Porta Daurada, la Presentació de la Mare de Déu i la Visitació.
Fins el 1513, que és provada la seva estada a València, executà obres com Sant Dimes crucificat amb un orant (que hi havia a la catedral), encara amb Llanos, i, absent ja aquest, la Santa Caterina (Madrid, El Prado), Sant Damià (Madrid, El Prado), la Resurrecció (Museu de Belles Arts de València), el petit conjunt de taules conservat a la parròquia de Sant Nicolau de València, la sèrie de la col·lecció Montesinos de València i la Mare de Déu amb el Nen (col·lecció Brauner, València) i El Salvador amb sant Pere i sant Pau (Dortmund, col·lecció Cremer).
El 1515, pintor i ciutadà de València, era a Barcelona per dictaminar sobre un retaule del Pi fet per Joan de Borgonya. El seu rastre es perd fins el 1534, que començà a treballar a la seu de Conca. D’aquesta època tardana són possiblement el Judici Final de Xàtiva (destruït) i el de Palma (col·lecció March) i la Visita de Jesús ressuscitat amb Maria als pares dels llimbs (Madrid, col·lecció Adanero). Ch.R. Post situa en època anterior (1523) la Sagrada Família de la col·lecció Grether de Buenos Aires.
La influència que ell tingué en terres valencianes, Conca i Múrcia fou decisiva, i a ell és deguda la introducció del Renaixement ple a la península Ibèrica.
(València, 1759 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1825)
Pintor i dibuixant. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, de la qual arribaria a ésser tinent director. A l’endemig fou pensionat a Madrid i a Roma.
El 1793 anà a Mèxic per fer-se càrrec de la direcció de l’Acadèmia artística d’aquella ciutat, que organitzà eficaçment. Hi exercí de forma personal l’ensenyament de pintura.
Té algunes obres al Museu de València. Són notables els frescos que féu per a la cúpula de la catedral de Mèxic.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Pintor anònim. Treballà a la vila de Xàtiva el darrer quart del segle XV i l’inici del XVI. El seu art, dins l’eclecticisme de la pintura valenciana de l’època, deriva dels mestres dels Perea i dels Artés, a mig camí entre els corrents flamencs tradicionals i les innovacions italianes.
Entre les obres que hom li pot atribuir hi ha el retaule de la Mare de Déu (església de Sant Francesc de Xàtiva), pintat abans del 1501, el retaule —desapareguda la taula central— de Sant Jordi, Sant Miquel, Sant Bernat i Sant Guerau l’Almoiner (església de Sant Pere de Xàtiva), les taules de Sant Miquel, la Magdalena, la Trinitat, la Resurrecció i un bancal (església de Sant Feliu de Xàtiva) i les taules amb escenes de la vida de la Mare de Déu (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona).
Pseudònim del pintor i dibuixant mallorquí Pere Quetglas i Ferrer (1915-2001).
(Maó, Menorca, 1901 – 1982)
Pintor. Format a l’illa i, especialment, amb Hermenegild Anglada i Camarasa a Pollença, formà part allà de l’escola pollencina. Conreà un impressionisme clar, basat en el paisatge menorquí -a part el de Pollença-, que exposà sovint a l’illa, bé que de vegades concorregué també a d’altres exposicions (Primera Exposición Española de Bellas Artes, Salamanca 1944).
És el pintor menorquí més destacat del seu temps. El 1976 Menorca li dedicà una important exposició- homenatge, a la Caixa d’Estalvis des Castell.
Fou pare del també pintor i gravador Josep Vives i Campomar.
(Maó, Menorca, 1940 – )
Pintor i gravador. Fill de Joan Vives i Llull. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amplià estudis a Florència (1972-73), becat per la Fundació March.
Conrea la pintura i el gravat -natures mortes i paisatges- dins un concepte nítid i estàtic proper al Novecento italià. Ha exposat individualment des del 1964, Palma (1968), Zuric (1970), Barcelona (1973 i 1975), etc.
Dades dels Països Catalans 