(Palma de Mallorca, segle XVIII – segle XIX)
Escriptor i polític. Fou diputat provincial i alcalde de Palma diverses vegades. Traduí Scribe i Lamartine.
Deixà inèdit un volum de poesies, algunes de les quals serien publicades per Jeroni Rosselló i Ribera.
(Palma de Mallorca, 1314 – 1362)
Eclesiàstic dominicà i cardenal. Mestre en teologia. Fou nomenat provincial el 1350. Com a inquisidor general intervingué en diverses causes d’heretgia. El 1356 el papa Innocent IV el féu cardenal.
Escriví diverses obres, com les titulades Romanorum pontificum gesta, De quadruplice jurisdictione Romanae Ecclesiae in regnum utriusque Siciliae, Commentaria de rebus ordinis praedicatorum, Commentaria in Mathaeum i Epistola a Clemente VI scripta.
(Maó, Menorca, 7 setembre 1750 – Palma de Mallorca, 6 març 1808)
Eclesiàstic. Es doctorà en filosofia a Mallorca (1767) i en drets a Avinyó. Residí després a Menorca i a Mallorca (Felanitx i Palma). Fou teòleg consultor del cardenal Antoni Despuig (1796), inquisidor (1807) i canonge de la seu de Mallorca. Fou soci de la Societat d’Amics del País.
Destacat predicador, publicà nombrosos sermons (entre ells el Sermó de la Beata Catalina Tomàs, 1793) i obres religioses en castellà i llatí. En català publicà un Catecisme de la doctrina cristiana (1801), del qual es feren com a mínim onze edicions. És autor també de Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la isla de Menorca y a sus naturales.
(Segòvia, Castella, 25 juliol 1532 – Palma de Mallorca, 31 octubre 1617)
(o Alonso) Escriptor místic jesuïta i sant. Morts la muller i els fills, tancà el seu comerç de teixits de llana i reprengué, a la Universitat de València, els estudis d’humanitats (1568-70). Allà entrà a la Companyia de Jesús com a germà coadjutor el 1571 i fou enviat tot d’una al col·legi de Monti-sion de Palma de Mallorca, on fou porter fins a la mort.
Entre els qui cercaren la seva direcció espiritual cal esmentar Pere Claver i el lloctinent Carles de Coloma i de Melo. Cregué que Déu li havia revelat que el seu rector pare Joan Rico (1592-95) havia desmerescut davant seu perquè, essent valencià, havia predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia.
En publicà les principals Obras el seu biògraf Jaume Nonell (en tres volums; Barcelona 1885-87).
Fou beatificat el 1825 i canonitzat el 1888.
(València, vers 1575 – Palma de Mallorca, 1653)
Bisbe de Mallorca (1644-53) i mestre general de l’orde dominicà. Vers el 1593 professà al convent dominicà de Saragossa i estudià a la seva universitat. En el capítol general de l’orde de Tolosa del 1628 fou creat mestre de teologia i tramès al convent d’Oriola, d’on fou prior de la comunitat i rector de la universitat.
El 1642 assistí al capítol general de Gènova, on fou deposat el català Rodolfí i elegit el francès Miquel Margarin, germà del cardenal. L’oposició al candidat francès féu elegir Tomàs de Rocamora com a mestre general de l’orde, però el papa Urbà VIII féu reposar al cap de poc Rodolfí i cessà així el curt generalat de Rocamora (1642-43).
Bisbe de Mallorca, obtingué el 1649 la reconciliació dels dos partits ciutadans rivals dels caraments i caravalls, i destacà per la seva actuació en la pau del 1647 i en l’epidèmia del 1652.
És autor de dos tractats llatins explicant les incidències del capítol de Gènova del 1642 i la seva elecció com a mestre general.
(Palma de Mallorca, 1742 – 1813)
Jurisconsult i poeta satíric. Fou fundador de la Societat Econòmica d’Amics del País i del Col·legi d’Advocats de Mallorca.
És autor de dos volums de Faules i d’una Rondalla de Rondalles.
Fou el pare de Guillem Roca i Reus.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – 1813)
Il·lustrat. Fill del notari Guillem Roca. Es doctorà en drets a la universitat mallorquina. Fou oïdor de l’audiència, un dels fundadors de la Societat Econòmica d’Amics del País i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Acèrrim anti-lul·lià, escriví vers el 1762 dues epístoles amb motiu d’un sermó en elogi de Ramon Llull de Joan Àngel Noceras i el 1763 uns Comentarios al decreto de 18 de julio dado a favor del culto y doctrina de R. Lulio.
Formà part el 1767 de la comissió per embargar els béns i prendre els jesuïtes del col·legi de Pollença arran de la supressió de l’orde. Mal vist per la societat mallorquina, es retirà de la vida pública fins a la seva mort.
(Palma de Mallorca, 8 gener 1851 – 19 març 1917)
Dirigent socialista. Sabater, formà part del moviment internacionalista de 1869-73 i més tard actuà dins la minoria anarco-col·lectivista de la Unió Obrera Balear, en 1881-83. El 1890 fou un dels organitzadors de la celebració del primer de maig i de l’Ateneu Obrer Mallorquí.
Evolucionà cap al socialisme marxista i fou, juntament amb el tipògraf Pere Pascual, el fundador d’una primera Agrupació Socialista a les illes i de “La Bandera Roja” (1892-94). Organitzà el 1892 la societat de sabaters La Igualdad, presidí la Federació Local de Palma (des del 1892), participà el 1897 en la formació del Centre Instructiu Obrer i mantingué tots aquests anys un petit nucli socialista. Després, fou l’ànima de la reorganització del moviment obrer illenc de començament de segle.
El 1900 fundà “El Obrero Balear”, del qual fou el primer director (1900-09), i presidí alhora l’Agrupació Socialista de Palma (reorganitzada el 1899) i la Federació de Societats Obreres de Balears (creada el 1903). Regidor en 1901-04 i en 1909-14, fou substituït al capdavant del socialisme mallorquí per Llorenç Bisbal.
(Alcúdia, Mallorca, 1919 – Palma de Mallorca, 20 abril 1999)
Pintor. Ha obtingut diversos premis i exposat a Palma, Eivissa, Madrid i Màlaga, així com a França, Alemanya i Amèrica.
Fou un reconegut representant de la pintura naïf.
(Palma de Mallorca, 8 setembre 1833 – 1906)
Jurista. Fou vocal corresponent de la secció primera de la comissió general de codificació i president de la comissió encarregada de redactar el projecte de llei que havia de contenir les institucions forals de les Illes Balears (1899).
Encara que l’articulat que preparà la comissió el 1903 no prosperà, fou la base de la compilació del 1960, i la seva Memoria sobre las instituciones de derecho civil de las Baleares, escrita cap al 1880, ha exercit una influència notable.
Dades dels Països Catalans 