Arxiu d'etiquetes: País Valencià (geo)

Xúquer, el -riu-

73 Respostes

(País Valencià)

(cast: Júcar)  Riu del vessant mediterrani, el segon pel seu cabal de l’estat espanyol. Neix al turó de San Felipe, a la serra d’Albarrasí, i desemboca, després d’un recorregut de 498 km, a Cullera; drena una conca de 22.100 km2.

El curs més alt es caracteritza per un notable cabal, que quasi és el mateix fins a la seva confluència amb el Cabriol, ja en curs mitjà. Aigües avall, en entrar a la Ribera Alta un cop regulat al pantà de Tous) el cabal assoleix el màxim del seu recorregut (59,7 m3/seg), ja que a partir d’aquest punt el sagnen nombroses sèquies per a regatges que absorbeixen 5/6 de les seves aigües. A la desembocadura el cabal sols és de 10 m3/seg.

La irregularitat interanual d’aquest riu és moderada, a pesar del seu caràcter mediterrani. Les crescudes són de primavera i de tardor, però s’han registrat diverses revingudes extraordinàries, com les de l’octubre de 1923. Les secades és registren al període d’estiu.

Les seves aigües han estat molt aprofitades tradicionalment per als regatges. Les sèquies principals són les d’Escalona, Antella, Carcaixent i la reial sèquia del Xúquer (que enllaça amb el sistema del Túria), i reguen en conjunt un total de 30.000 ha. Prop de la desembocadura, dues noves sèquies, la de Sueca i la de Cullera, reguen unes 10.000 ha.

Per tal d’obtenir la regulació del riu i l’aprofitament hidroelèctric ha estat construït l’embassament d’Alarcón, a la Manxa, i al País Valencià les centrals de Cofrents, de Cortes de Pallars i de Millars.

Xàtiva, regió de

Deixa un comentari

(País Valencià)

Regió costanera, entre les de València i Alacant: 3.493 km2. Comprèn els dos vessants de la serralada Pre-bètica valenciana, amb les planes adjacents al vessant nord, que centren la Safor (horta de Gandia) i la Costera (pla de Xàtiva).

L’agricultura és important a la Safor i la Costera; la indústria, a la Vall d’Albaida i l’Alcoià, i el turisme, a la Safor i la Marina Alta. El comerç, estimulat pel port de Gandia i el nus ferroviari de Xàtiva, se centra als mercants nacionals de Gandia (comarques litorals), Xàtiva (conca del Xúquer, fins i tot a les regions de València i Requena) i Alcoi, sense que cap d’ells s’imposi als altres dos.

València, regió de

2 Respostes

(País Valencià)

Regió litoral: 2.905 km2. Coincideix amb el sector central de la depressió Litoral valenciana, centrada en les conques baixes del Xúquer, el Túria i el Palància. Tradicional agricultura de regadiu, exportadora. Indústria creixent. Estiueig.

La densitat de població en fa també la segona regió de la Mediterrània occidental. València és un mercat supraregional; mercats comarcals importants són els d’Alzira (Ribera Alta) i Sagunt (Camp de Morvedre).

València, província de

60 Respostes

(País Valencià)

Demarcació administrativa: 10.763 km2, 2.589.312 hab (2021). La més extensa i poblada del País Valencià. La capital és València.

És formada per una plana litoral i un rerepaís muntanyós. La primera, que amb la plana de Castelló forma la depressió litoral valenciana, la més àmplia del llevant peninsular, és constituïda per al·luvions dels rius Túria, Xúquer, d’Alcoi i Palància, els quals la travessen i la reguen convertint-la en una àrea agrícola d’una gran riquesa. Cap al sud, la plana s’estreteix i acaba a l’horta de Gandia. La zona muntanyosa és de característiques molt semblants a les de la resta del país.

Tampoc el clima no hi ofereix variants gaire acusades respecte de les regions del nord del País. A la capital, València, situada a la costa, les temperatures mitjanes del mes més fred (gener) i del més càlid (agost) són de 10,3 ºC i 24,5 ºC, respectivament, la qual cosa representa una oscil·lació tèrmica moderada. Malgrat tot, les màximes i les mínimes absolutes registrades han assolit xifres extremes com ara 41,7 ºC i -7 ºC; les precipitacions són escasses (419 mm anuals), amb un màxim a la tardor i un mínim acusat a l’estiu.

La xarxa hidrogràfica, típicament mediterrània, se centra en uns eixos fluvials paral·lels; l’únic riu cabalós és el Xúquer, amb els seus afluents el Cabriol i el Magre per l’esquerra. Al nord, el Túria, després de discórrer pel Racó d’Ademús i altres comarques accidentades, travessa l’Horta de València, els camps de la qual rega mitjançant un tradicional sistema de sèquies.

La vegetació, a l’igual que el clima, és típicament mediterrània, amb diverses variacions altitudinals. Al Racó d’Ademús i en els punts més alts de l’orografia valenciana, predominen les savines i els pins blancs. A les muntanyes mitjanes i a la Plana d’Utiel, la pinassa ha desplaçat l’alzina carrasca. A les terres baixes dominen la màquia i la garriga aromàtica, amb plantes halòfiles als marjals.

La població provincial ha experimentat un notable creixement durant el segle XX. La immigració ha exercit un paper de signe vacil·lant en aquest creixement; entre el 1946 i el 1960 el saldo migratori fou negatiu, però ja en el trienni 1964-66 el nombre d’immigrants va ésser superior en uns 50.000 individus respecte al d’emigrants, nombre, però, que disminuí en decennis posteriors. Els primers immigrants procedien sobretot de la resta del País Valencià, Catalunya, la Manxa, Andalusia i Madrid. Predomina la població concentrada, que en general s’agrupa a les terres regades, en grans nuclis, entre els quals sobresurten, a més de la ciutat de València, Sagunt, Torrent i Gandia, amb més de 50.000 h, i Paterna, Alzira, Mislata, Ontinyent i Burjassot, que tenen entre 30.000 i 50.000 h.

És la tercera província d’Espanya pel seu valor de producció. L’economia tradicionalment agrícola, es basa en l’actualitat en el sector secundari, que s’hi troba molt diversificat: indústria de la construcció naval, mecànica, del paper i arts gràfiques, de la ceràmica, del vidre, alimentàries i tèxtils. Pel nombre de treballadors, la construcció és la primera indústria de la província, seguida per la de transformats metàl·lics, construccions navals, mecàniques, automobilístiques, d’electrònica i informàtica, de la fusta, de la confecció i química. Malgrat això, és la província més important pel valor de la seva producció agrícola: del total de la superfície conreada, la major part es dedica a cítrics, seguits de la vinya (raïm de taula), fruiters, hortalisses, oliveres, ametllers i cereals. Pel volum de producció, ocupen un lloc destacat les taronges, el raïm i les cebes. És també la primera província productora de garrofes, i la segona d’arròs, albercocs i prunes, la tercera de cols i la cinquena de tomàquets. La ramaderia subministra una notable producció de carn; d’aus, de porcí, boví i, en menor grau, d’ovins i conills. Dins el sector terciari tenen una rellevància especial el comerç, els transports, els serveis educatius i sanitaris, l’administració política, l’hostaleria, el turisme i les finances. Hi ha tres ports importants (Sagunt, València i Gandia) i un aeroport (Manises).

La província comprèn un total de 264 municipis agrupats en 18 partits judicials.

Túria, el

47 Respostes

(País Valencià)

Riu mediterrani. Neix a 1.800 m alt, a la mola de San Juan (sistema Ibèric aragonès), i en direcció oest-est passa la serra d’Albarrasí fins a arribar a Terol (en aquest sector rep el nom de Guadalaviar), on rep el més important dels seus afluent, l’Alfambra, que li imposa la direcció nord-sud; segueix entre la serra d’Albarrasí i la serra de Camarena, entrà al País Valencià per Ademús a través de la serra del Sabinar.

A partir d’aquí s’escola en direcció nord-oest – sud-est, i és tancat a la clota de Benaixeve a l’embassament del mateix nom, la resclosa del qual s’eleva a l’estreta falla de Bintan; passa després la serra d’Alèdua, i s’interna en el congost del salt de Xulella. S’introdueix al Camp de Túria, on s’eixampla la vall en una fèrtil horta, i corre per la plana formada pels fangs dipositats en les seves múltiples avingudes. Passa pel pla de Quart (Riba-roja de Túria, Manises, Quart de Poblet) i desemboca a l’Horta, al sud del Grau de València, havent passat gairebé sec, amb ample llit, per la ciutat de València.

Els relleus que limiten la seva conca corresponen a terrenys mesozoics, en gran part calcaris, que donen lloc a fenòmens de circulació subterrània. El seu curs és de 243 km, 135 dels quals són al País Valencià. El seu règim pluvial de tipus mediterrani es desdibuixa a causa de la influència nival de la capçalera, i té les variacions estacionals següents: mínims de gener, màxim de març-abril amb un pic secundari pel juny, estiatge d’agost i aigües baixes a la tardor. El seu cabal absolut és escàs (5,03 m3/segon a Terol; 10,43 m3/segon a Vilamarxant, no superat aigües avall per les sagnies de les sèquies) i reflecteix la migradesa de les precipitacions: 711 mm l’any a la capçalera i 590 mm prop de València.

La irregularitat és extrema: acusa un índex d’irregularitat decreixent al llarg del seu curs i arriba a fortes crescudes (unes quatre per segle d’ençà del segle XIV) que provoquen serioses inundacions (la de 1957 negà alguns barris de València i obligà a desviar-ne el llit cap al sud), així com a baixos estiuencs, en els quals resta pràcticament reduït al curs subalví.

Diversos embassaments en regulen les aigües; els principals són els de Benaixeve, Loriguilla i el de Buseo. Aprofitament elèctric: hi ha petites centrals, però el seu principal valor econòmic és per al regatge, per tal com és un dels rius més ben aprofitats d’Espanya.

Sogorb, regió de

1 Resposta

(País Valencià)

Regió del nord-oest del país: 3.398,8 km2. Comprèn les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans i el Racó.

Inclou gran part del Sistema Ibèric Valencià i està regada pel Millars, el Túria i el Palància. El principal centre econòmic és Sogorb.

Sistema Ibèric Valencià

6 Respostes

(País Valencià)

Part del Sistema Ibèric, que afecta el nord i el centre del País Valencià, formant l’esquelet del relleu amb alineacions de rumb sovint nord-oest – sud-est, però amb més interferències i menys nitidesa que altres sistemes, com el pirinenc o el bètic.

Anomenat també Sistema Celtibèric, presenta un sòcol hercinià afectat pel plegament, però una estructura alpina predominant. Hom divideix el sistema en branca externa, oriental o aragonesa (que ateny el nord del País Valencià), depressió terciària i branca interna, occidental o castellana, que alguns anomenen Serralada Hespèrica i que arriba a la latitud de Gandia.

A l’extrem septentrional del País Valencià l’estructura es disposa de nord-oest a sud-est, és a dir, en la direcció típica, que gira cap a l’est en l’anticlinal de Vallibona, i llavors cap al nord-est a l’aspra contrada de Benifassà, que ja enllaça amb les línies del Montsià. Més al sud corren amb rumb ibèric els anticlinals de Vilafranca del Maestrat i Cinctorres, però les serres costenques es torcen també de través.

El massís dels ports de Morella, on predomina el cretaci urgoaptià, mostra plecs amplis vergents cap al nord, amb formes estructurals com les moles d’Ares (1.318 m) i d’Anglesola (1.552), o cuestas com Penyagolosa (1.813 m), el punt culminant del País Valencià, i brays o traus a la zona de Morella.

La davallada a la costa es produeix en graons paral·lels: serres d’Esparreguera i d’en Galceran (1.081 m), de Valldàngel (715) i d’Irta (573), separades per valls longitudinals; un poc més al sud els blocs cenozoics, amb rastres paleozoics, de la muntanya Negra i la serralada del desert de les Palmes s’apropen a la mar. Els esperons triàsics d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106), de direcció ibèrica, separen el Millars del Palància.

La interferència bètica ja s’aprecia al sector de Sagunt i a les serres de Marines, els Rebalsador (798) i la Calderona. La comarca dels Serrans té molt confuses les alineacions topogràfiques, que es tornen a individualitzar a les serres d’El Negrete i d’Utiel, les Cabrelles i Malacara (1.118 m), aquesta al sud de la fossa de Setaigües, com la de Martés (1.086).

Finalment hi ha la gran plataforma cretàcia del Caroig (1.126 m), basculada a l’est i tallada per la Canal de Navarrés i els congosts del Xúquer. Un gran canal triàsic limita la plataforma per l’oest i continua per Almansa i el muntanyam bètic.

El prebètic afecta el sud del Caroig, acabat a migjorn en la gran fossa valenciana, que coincideix amb la Costera. A llevant avancen vers el litoral les serres de Corbera, de les Agulles i de Cullera i el massís del Mondúver, on l’encreuament de rumbs ibèrics i bètics és ben palès.

Segura, el -riu-

41 Respostes

(País Valencià)

Riu (325 km) del vessant mediterrani. Neix a la serra de Segura (Andalusia) i desemboca per Guardamar (Baix Segura). Pel cabal, la conca i la longitud és un riu relativament modest.

El règim és nivo-pluvial mediterrani, determinat, bàsicament, per les precipitacions de la seva elevada i plujosa capçalera, ja que els afluents són de cabal escàs i irregular. El règim dels sectors mitjà i baix és molt divers; el cabal absolut disminueix a causa dels canals derivats per als regatges i hi ha fortes crescudes tardorenques que poden provocar terribles inundacions.

Tradicionalment el sistema de regatge ha consistit en un sistema elemental de canals i sèquies, que fou perfeccionat amb la construcció d’una sèrie d’embassaments reguladors que permeten d’aprofitar més exhaustivament les aigües del riu (Fuensanta i Cenajo, al Segura, i Talave i Camarillas, al Mundo).

Requena, regió de

2 Respostes

(Canal de Navarrés / Foia de Bunyol / Plana d’Utiel / Vall de Cofrents)

Regió ponentina del País Valencià (4.462,42 km2), de parla castellana, que comprèn les quatre comarques. Inclou la conca mitjana del Xúquer i una part de la del barranc de Xiva.

Històricament estigué dividida entre el regne de València (governacions deçà Xúquer i dellà Xúquer) i el de Castella (Plana d’Utiel). Però la divisió provincial de 1833 l’englobà dins la província de València, on constituí els partits judicials que foren refosos el 1970 en els de Requena i Xàtiva. Tota la regió pertany a l’arxidiòcesi de València.

Requena és discutida, com a mercat regional, per Utiel, dins la mateixa Plana, per Xàtiva a la Canal de Navarrés i per València a la Foia de Bunyol.

Dosaigües, serra de

4 Respostes

(País Valencià)

Alineació muntanyosa (949 m alt), entre el Caroig i la Foia de Bunyol, partió d’aigües entre els rius Magre i Xúquer.

D’aspecte abrupte, és tallada per barrancs i rambles.